Sense gols no hi ha paradís. No hi ha ascens, vaja. I el Llevant no té un golejador de referència, quan falten huit jornades per a acabar la Lliga regular, amb totes les opcions d’ascens més vives que mai. Fabricio estava cridat a ser-ho, però està negat per al gol. Genera molt però no marca. Miñambres li explicà que havia de mirar-se en l’espill de Vinicius, que errava gols cantats, només aplegar al Bernabeu. Ben trobat. El seu marge de millora és enorme. Davant el Saragossa en tingué algunes claríssimes. Li faltà definir. Anotar oferix un plus de confiança, clar. En eixes estan també Gómez i Bouldini. Cantero ni això, sense minuts. Mentrestant, Brugué fa els deures per tots, més que de sobres, però sabem que no serà suficient, que uns altres han de sumar-se. Estem assistint a una paradoxa colossal: cada diumenge, amb les seues decisions, Miñambres deixa en evidència a Calleja. I d’esta manera, encara costa més comprendre per què dimonis tardà tantíssim a vore que amb ell era impossible ensomiar.
Miñambres fa moltes coses bé, però no és infal·lible. Davant el Saragossa, tardà una vida a fer els canvis i, així, desesperà a la graderia i estigué a punt de costar-nos dos punts. Des que tornà de la seua lesió, Pablo Martínez no és el mateix. Primer feia la sensació que tenia por de recaure i no ficava el peu. Per descomptat no li han provat els cants de sirena. Ha reduït considerablement la intensitat, el radi d’acció i s’ha refugiat en la pilota parada. Miñambres ha d’adreçar-lo per a que torne a ser qui fon, perquè han minvat les virtuts que ens feren pensar que teníem un totcampiste superlatiu. Els aragonesos se’l menjaren en la medul·lar, en la segona mitat. Amb l’eixida de Kocho tot canvià… en el minut 75. El Llevant recuperà en eixe moment el centre del terreny de joc, la iniciativa i el domini. I tornà a generar opcions. Dela, amb el seu xufo, resolgué el problema i portà Orriols a una altra dimensió. Es va véncer la primera final.
El dissabte n’arriba la segona i tots tenim en el cap dos partits: Eivissa i Andorra. Res així pot repetir-se enfront de l’Amorebieta. Deixen a un costat el discurs del bonisme i el respecte. Cal menjar-se’ls. Tenen una plantilla inferior. Molt inferior, m’atreviria a dir, tot i comptar amb un porter de luxe. Només poden plantar-nos cara si ens guanyen en intensitat i il·lusió. I açò no pot succeir de cap de les maneres. Miñambres no ho ha de consentir. Cal marcar prompte i posar-se el gavinet entre les dents per a anotar el segon, el tercer… durant 90 minuts d’ambició i iniciativa, de determinació, de caràcter d’equip gran. És un partit per a reconciliar als nostres davanters amb el gol, i per a congoixar al Sardinero una setmana abans de viatjar.
