“A hora de vespres enviam a dir al rei e a Rais Abulfamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen, que metéssem nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa”. Este és el passatge del Llibre dels fets amb què Jaume I narrà, cap a 1270, la rendició dels musulmans de la ciutat de València tres dècades abans, en l’any 1238. I evidentment ho feu en el seu parlar català, atés que s’havia criat entre cavallers catalanoparlants al castell templer de Montsó, en la part oriental de l’Aragó, on també llavors es parlava català.

Amb tot, cal aclarir que Jaume I no li deia a la seua llengua “català”, ja que en aquells moments tota llengua romànica diferent del llatí, arreu d’Europa, rebia simplement el nom de “romanç” o “pla”, i va ser justament un poc després, cap a finals del segle XIII, quan començà a precisar-se el gentilici territorial: “romanç català”, “romanç aragonés”, “romanç castellà”, “romanç provençal”, “romanç portugués”, etc. Fora com fora, igual que Jaume I parlava aquell romanç que prompte es denominaria “català”, també ho feien la major part dels nous habitants cristians que arribaren per a substituir els musulmans de la ciutat i del Regne de València, ja que procedien majoritàriament de terres catalanòfones.

En este sentit, tot i que en el Llibre del Repartiment de la dècada de 1240 els aragonesos són uns pocs més que els catalans, les tornes es giraren de seguida i, ja al final del regnat del mateix Jaume I, en la capital i el territori valencià eren clarament majoria els segons: almenys dos terceres parts de catalans per una tercera part d’aragonesos. No debades, Catalunya no només era un país moltíssim més poblat que Aragó, sinó que, a més a més, tenia una dinàmica econòmica més potent, bastida sobre la seua vocació mercantil i marítima. En relació amb això, els primers documents en romanç del Regne de València no deixen lloc al dubte sobre aquella majoria poblacional: els Furs de València es traduïren en 1261 del llatí al romanç (el romanç que parlaven els catalans, no els aragonesos) o el primer llibre de la cort judicial de la ciutat de València comença així: “Al molt amat justícia del Pont (Alpont), de nós, en Pere de Libià, justícia de València, saluts e dilecció”. I continua en la mateixa llengua.

Aquell “romanç”, que des de la dècada de 1290 fou anomenat “catalanesc”, “català” o “llengua catalana”, ben prompte també començà a rebre el nom de “valencianesc”, “valencià” o “llengua valenciana”, almenys des de mitjan segle XIV, en consonància amb el desenvolupament identitari que es produí vinculat a l’avanç de les institucions polítiques, jurídiques i administratives del Regne de València. De tan importants com es consideraven estes, acabaren associant el gentilici “valencià” d’aquell Estat medieval inserit en la Corona d’Aragó al nom de la llengua que era la majoritària entre els seus propis pobladors de manera quasi monolítica, llevat d’algunes zones de l’interior, de majoria poblacional aragonesa. Una cosa semblant a l’estreta vinculació que durant molt de temps ha unit les Falles amb els bunyols, les bunyoleres i les bunyoleries: eren simbiosi, no s’entenien les unes sense els altres, fins i tot la bunyolera representava l’essència de les Falles, i els bunyols d’or han acabat convertint-se en la màxima distinció entre els fallers.

Cal dir, al respecte, que la paraula bunyol és ben antiga en la nostra llengua, ja que apareix, com a mínim, just en aquella mateixa època de principis del segle XIV, ara fa set centúries. Ho fa en obres culinàries com el Llibre de Sent Soví, conservat a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, en la recepta “Si vols fer bunyols”, amb unes instruccions calcades a les actuals, però simplement substituint el sucre per la mel. Els bunyols, per tant, ens acompanyen des de l’època en què el valencià començà a ser la llengua per essència del poble valencià. Ben al contrari, la paraula xurro (jurro o churro en les seues primeres grafies) és molt posterior, donat que apareix per primera volta coneguda en la dècada de 1770, per a fer referència als valencians de les zones de població d’origen majoritàriament aragonés, com la Serrania, el Millars, el Palància o el Racó d’Ademús, que parlaven castellà de base aragonesa.

Amb el temps, ja en el segle XX, la paraula passà també a designar un cas inèdit fins aleshores en la història valenciana: els mateixos valencians que renegaven de la seua llengua i sent valencianoparlants deixaven d’utilitzar-la o de transmetre-la als seus fills. Eren també uns xurros, que participaven en la progressiva imposició del castellà implantada per l’Estat-nació espanyol nascut a partir de la Guerra de Successió, la qual arribaria al seu punt culminant en temps de la dictadura franquista. I va ser d’eixa manera com, tot plegat, també per primera vegada en la història valenciana des de la conquesta de Jaume I, el castellà passà a ser majoritari en la ciutat de València: si en la dècada de 1930 Manuel Sanchis Guarner –que ja advertia amb tristesa el procés de substitució lingüística– encara podia afirmar que el valencià era la llengua parlada per més del 70% dels valencians, a partir de la dècada de 1970, per contra, els censos lingüístics demostraven ja el contrari, atés que el castellà havia passat a ser majoritari.

Des de llavors el castellà ha passat per davant del valencià, igual que els xurros en l’actualitat passen per davant dels bunyols en la festa de les Falles, perdent i desvirtuant així una part de la seua essència. Eixe procés lingüístic ha sigut històricament progressiu i en aparença inexorable. Fent un paral·lelisme, és com si en època medieval, en la plenitud del Regne de València i la Corona d’Aragó, les bunyoleries estigueren presents a tot arreu de les terres valencianes i els bunyols foren el nostre dolç per excel·lència, consumit per la immensa majoria dels valencians, mentres que els xurros foren una cosa exòtica i pràcticament desconeguda, com també ho era el castellà. En l’edat moderna, però, a partir de la unió amb la Monarquia Hispànica –primer per la via dinàstica i després per la violència– que tenia la cort instal·lada a Castella, els xurros començaren a expandir-se i guanyar prestigi, com la llengua castellana, que començà a utilitzar-se per primera volta en molts àmbits: la literatura, el teatre, l’Església, les elits…

Finalment, en època contemporània, davant eixe avanç dels xurros i del castellà -ara també en l’educació, els mitjans de comunicació, les institucions i tots els àmbits públics-, fins i tot els mateixos valencians que s’havien delit durant segles menjant bunyols també han començat a demanar xurros en les bunyoleries, i si de tant en tant demanen bunyols és simplement en record de la tradició: estan reduint-los a un reducte folklòric, com en el cas del valencià. Però tots continuem sabent quin és el dolç per essència de la festa de les Falles i quina és la llengua per essència del poble valencià: els bunyols i el valencià. Així que ja sabeu: menys xurros i més bunyols, menys parlar castellà i més parlar valencià. Perquè ens definixen i perquè són la manera de fer perviure i continuar projectant cap al futur la nostra festa i els nostre poble.

Text escrit per al llibret “Més enllà d’allò conegut” de la Falla Mossén Sorell – Corona 2026, que té ‘Una xurreria com a falla’, d’Escif