La domesticitat de la balança idiomàtica, l’ús de les nostres llengües en l’àmbit més pròxim, sol prescindir d’una premissa: no hi ha parets. Som llocs al món. Una condició que ens reporta beneficis, i que solem aprofitar, però que també ens situa en una condició subsidiària quan se superen els llindars.
Hi ha “un llindar precís que separa una ciutat turística en sentit estricte d’una ciutat que viu també del turisme”, diu bé Marco d’Eramo: “Mentres el flux dels visitants no supera este llindar, els turistes disposen de servicis i prestacions pensades per als residents. Superat este llindar, en canvi, els residents es veuen obligats a disposar de servicis pensats per als turistes”.
Amb les llengües que parlem es produïx una tensió idèntica. Hi ha un moment en el qual les paraules que ixen de la nostra boca, i l’expressió dels nostres carrers, deixa de parlar resident per a parlar només en visitant.
Esta setmana hem sabut que 2023 va ser l’any, des que existix la sèrie històrica, en què s’han venut més cases en Espanya a propietaris estrangers. Quasi un 15% d’habitatges. Hem sabut també que eixe creixement està sostingut en bona part pel Mediterrani: 31,5% a les Balears, 29,3% en València, 23,8% en Múrcia o 15,8% en Catalunya. Només Canàries, amb un 28,5%, escapa d’esta proximitat territorial a nosaltres.
Les polítiques d’atracció (d’este tipus d’atracció) estan funcionant. A penes fa uns mesos Madrid anunciava que aplicarà una desgravació del 20% en la renda del tram autonòmic per a estrangers que compren casa. La mimetització territori-usuari a la qual assistim és conseqüència d’una voluntat estratègica. Les nostres ciutats tenen l’objectiu, com un mitjà digital carregat de dopamina, d’atraure clics, rebre visites. Per a aconseguir-ho s’assemblaran al màxim al possible client que busca capturar. I la llengua, evidentment, és un factor essencial per a projectar servitud.
Sobre la Gran Via madrilenya s’encengueren les alarmes lingüístiques quan es va saber que 121 dels 185 comerços al llarg de l’avinguda tenen els seus noms en anglés i ignoren el castellà. La transformació s’ha donat essencialment a partir de la segona dècada del segle XXI. Si l’any 2007 pernoctaven a Madrid 7,3 milions de turistes, en 2019 n’eren 14,2. Demanda, cookies, adaptació.
A València, entre els carrers Maria Cristina i Sant Vicent, dels 120 comerços oberts, només 39 conserven els seus rètols en castellà. En valencià… un parell. L’estudi de geolocalització de turistes encarregat pel govern local conclou que, de cada deu turistes internacionals detectats, cinc passen per este eix. Les façanes, cookie a cookie, es mimetitzen amb qui les consumixen.
La regressió de les nostres llengües també respon a qui volem ser: la cuina o la façana.
Foto portada: Carrer de Sant Vicent, en la ciutat de València © Foll / Lletraferit
