De Budapest a Nova York passant per Madrid. Les propostes polítiques que hi ha darrere dels seus protagonistes tenen poc en comú. Però hi ha un fil, cablejat amb resistència, que els connecta. Ho fa a través dels projectes del candidat demòcrata a l’alcaldia de Nova York, Zohran Mamdani, l’alcalde de la capital hongaresa, Karácsony, o la mateixa presidenta Ayuso. Més enllà del traç gros, hi ha un eix que domina i guanya. Ens agrade o ens repugne.
Són projectes que creixen a partir de reivindicar un rumb propi, enfrontant-se a un Estat percebut com a punitiu, no ja pels límits territorials o la seua configuració al mapa, sinó pels interessos urgents dels seus ciutadans. Malgrat la confusió espanyola (amb gran tendència a percebre com a pròpies transformacions que van més enllà de les seues fronteres), la geografia del conflicte entre territoris recorre bona part dels nostres països. Ja sense pudor, davant l’evidència de metròpolis que ho guanyen tot mentres la resta de l’Estat va perdent. El recel davant els guanyadors explica part d’un estat de ràbia generalitzada.
Situats en el costat bo o roín del tauler, la sobirania local és ja l’oferta principal. Ho és perquè permet visualitzar allò viable enmig d’una ruta amb massa Stops. Una part del mapa que fa que les coses siguen possibles (cadascú amb la seua agenda) davant d’un Estat superior que impedix, que no permet. Siga real (en el cas de Budapest, guanyant terreny a Hongria per drets bàsics) o fabulat (el victimisme del Madrid DF és la seua nova identitat), hi ha un denominador comú entre l’èxit d’estes fórmules polítiques. S’embolcallen amb els seus territoris per a agitar una idea de futur, en oposició a qui el bloqueja.
El candidat Mamdani –flamarada del mes– pareix un cartògraf que delimita unes fronteres, les de Nova York, dins de les quals pot donar-se un canvi que, més enllà, sembla irrealitzable.
Qualsevol projecte que aspire a reconquerir un espai urbà ha de projectar alguna cosa més que queixa i oposició dogmàtica. Ja sabem tot el que una ciutat no pot fer. Però, què és el que pot fer? El camí comença per seduir una ciutadania buidada de possibilitats, a partir de fets possibles. Per descomptat, prenent distància de qui ho impedix. Allà i a Patraix. No és la reacció (reaccionar a la contra de qui governa ja es dona per fet), sinó la posició. És la sobirania local, una avinguda ampla. El nou futur està en la disputa entre qui creu en el poder del seu territori i qui es lamenta de no tindre prou poder.
