Des de ben antic, a moltes poblacions tant d’Europa com del País Valencià, ha existit el costum que en iniciar-se el Tridu Pasqual el retor de la parròquia passe a beneir les cases del poble que han manifestat el desig de participar en el ritual “de la salpassa”. Però, què és això? Es tracta d’un ritual associat al Dimecres Sant per anunciar el final de la Quaresma (actualment el Dijous Sant) i l’inici del Tridu Pasqual en què es commemora la passió i mort de Jesús.

El seu origen es remunta al ritual romà que en l’any 1614 havia dictaminat el papa Pius V per a la benedicció de les cases durant la Setmana Santa i que rebia el nom llatí de salis sparsio, ‘escampar sal’, d’on prové el nostre mot ‘Salpassa’ o variants similars. En certa mesura representava l’acomiadament de Jesús abans d’entrar en la fase més dura de la Passió. I que era aprofitada, sobretot per xiquets i adolescents i de manera semblant a les Carnestoltes, per a escenificar un sorollós acomiadament abans del silenci aclaparador del Dijous i Divendres Sants en què, davant la mort de Jesús, carrers i places romanien en sepulcral silenci ni tan sols interromput per les campanes de l’església.

En el cas valencià, en moltes poblacions existia el costum que el Dimecres Sant, després del toc de campana de l’hora tercia (vora les 9 del matí) les famílies que volien participar en esta litúrgia particular deixaven obertes les portes de casa o bé posaven a la porta un ramell de ganjols (el lliri blau Iris germanica). En eixes llars el retor, en representació de Jesús i abillat amb roquet de lli blanc i estola morada, entrava amb l’hisop o aspersori, o bé amb una rama de romer que banyava en aigua, i beneïa la casa dient «la pau del Senyor a esta casa i a tots els ací presents».

El papa Francesc amb un hisop o aspersori

En el rebedor s’havia parat una taula amb un tapet blanc, una cistella amb ous, un pitxer amb aigua, un recipient amb sal, i unes flors “de la Salpassa», preferentment de color morat, com ara la viola de bruixa, herba donzella o flor de la salpassa (Vinca major), de color blau violaci; i el ganjol, lliri blau o giriblau (Iris germanica).

Flors de la salpassa, de color morat, ‘Vinca major’ (herba donzella o flor de la salpassa) / ‘Iris germanica’ (ganjol o lliri blau)

A continuació, el retor escampava un pessic de sal per la casa, també a la cisterna, beneïa l’aigua del pitxer, els oferia a besar la relíquia Lignum Crucis, i els desitjava «Bona Pasqua». L’ama de la casa, en senyal d’agraïment, feia un donatiu, que podia ser en diners (“perretes”) o bé els mateixos ous, que els acòlits dipositaven en una cistella. Seguidament, el retor era seguit per una colla de xiquets que, amb maces de fusta de carrasca, colpejaven portes tancades, parets i portals mentre cantaven melodies senzilles en tetracord dòric (re-mi-fa-sol) dedicades a personatges del poble (el retor, l’escolà, etcètera) i fent servir lletres estrambòtiques, com ara:

«Ja ve la Salpassa, amb molta maça”/ Ja està el vicari tancant l’armari / menjant farinetes i resant el rosari»

«¿El pare vicari? Tancat en l’armari / jugant a pilota, resant el rosari»

«Ous ací/ ous allà/ ous a la cistella/ del capellà»

«Ous ací/ ous allà/ bones garrotades / a l’escolà»

«Ous ací, ous al cepillo, bastonades al monescillo»

«Ous al ponedor, bastonades al senyor retor»

«Ous a la pallissa, bastonades a la tia Lluïsa»

«Ous en la plaça, bastonades en la plaça»

«Ous, ous, ous, bona Pasqua i bon Dijous»

«El dijous pel matí, bona coca per a mi / el dijous de vesprà bona coca en cansalà».

Cançoner de Cocentaina

Xiquets, amb les maces de fusta fent el simulacre de colpejar les portes, a Otos (la Vall d’Albaida). Fotografia: Amparo Medrano

Etnobotànica funerària i la flor de la salpassa

Ja hem vist que el ritual de la salpassa va acompanyat d’unes determinades flors de color morat, bé el el ganjol o lliri blau (Iris germanica), o la flor de la salpassa pròpiament dita, Vinca major. Unes flors sobre les quals val la pena comentar algunes coses que potser expliquen el perquè eixes plantes van associades a la mort, tema central del Tridu Pasqual o Triduum Paschale en què va entrar-se els propers dies.

Pel que fa al ganjol, giriblau o lliri blau, es tracta de la mateixa planta que apareix en la fúnebre rondalla valenciana “Per la flor del lliri blau”, aquella que fa més o menys així:

«En passar la comitiva reial pel costat del canyar es va sentir el so de la flauta. Però en acostar-se el germà major la música “flautal” es va transformar en una veu que cantava:

Passa, passa, mal germà
Passa, passa i no em nomenes
Que m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.

El rei, que ho va sentir, va indicar al segon fill que fera el mateix camí, i ara la flauta cantà de nou, tot i que amb una xicoteta modificació:

Passa, passa, bon germà
Passa, passa i si em nomenes
Que no m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.

El monarca va manar que excavaren aquell lloc i van aconseguir traure, miraculosament viu i estalvi, el benjamí de la família.»

L’any 1934, el compositor saguntí Joaquín Rodrigo Vidre (1901-1999), el “mestre Rodrigo” (molt conegut pel seu “Concierto de Aranjuez”), va transformar la cançoneta de la rondalla en el poema simfònic justament anomenat “Per la flor del lliri blau”.

D’una altra banda, també la singularment denominada “flor de la salpassa”, la Vinca major parenta del baladre (Nerium oleander) arrossega un historial etnobotànic fúnebre i mortuori ben interessant. No tant a la mort ja esdevinguda, sinó també l’anunciada, com seria el cas de l’acomiadament simbòlic de Jesús el dia previ a la seua tortura i execució. De fet, antigament, a l’Anglaterra medieval era costum col·locar garlandes de perivinkle o buckie (Vinca major) sobre el cap dels condemnats a mort; i devien ser tan freqüents els espectacles de tortures i execucions que fins i tot es parla de la professió de “buckie man” referida als hòmens que venien eixes flors als espectadors perquè se les llançaren als reus. Més encara, i tal com es recull al llibre Modern Herbal (1931) de Mrs. Maud Grieve, es té constància de l’ús d’esta planta durant l’execució de Simon Fraser, el lloctinent de Willam Wallace, el famós heroi de la independència escocesa Braveheart. De fet, en ser capturats, jutjats i condemnats a mort, tots dos van ser arrossegats pels carrers de Londres, penjats i esquarterats. I camí del patíbul Simon Fraser portava una garlanda de pervinkles al coll. Ajusticiats, els seus caps van ser punxats en sengles piques i exposats a la mateixa Londres.

En el folklore d’uns altres pobles, les Vinca també tenien un cert sentit sentit fúnebre, com en algunes regions d’Itàlia, on conserven l’antic costum d’ornar, amb garlandes d’estes flors, les temples i les tombes dels nens prematurament morts, origen del nom que se l’hi donava de fiore de morte. I també a la França medieval, com es desprén de la descripció del jaç mortuori per a l’amant, que es fa a la balada francesa Le jeune cordonnier (s. XII):

Dans un gran lit carré / orné de têle blanche, /

et aux quatre coins du lit, / un bouquet de pervenches.

(Sobre un gran llit quadrat/ ornat de blanca tela,/

i als quatre cantons del llit/ un pom de pervinques.)

Com veiem, tot un mosaic de costums que vinculen el color morat (el d’este Temps litúrgic) amb l’anunci d’una mort imminent; o bé amb la mateixa mort. I en el cas del ritual que ha motivat el present article es tracta de la mort anunciada de Jesús que, simbòlicament i sota l’aparença del retor abillat amb una estola morada, visita per darrera vegada i abans de la seua execució les cases dels feligresos. Etnobotànica simbòlica i funerària, podríem dir-ne. En la nostra salpassa del Dimecres Sant.