Les llibreries de vell i de segona mà potser siguen un dels indrets més fascinants per als amants de la literatura, que cerquem per les seues estanteries mentres esperem trobar algun tresor perdut. Algunes tenen una vida efímera, d’altres sobreviuen arrelades a un barri i a la seua gent, convertides en referència geogràfica i sentimental de les ciutats on es troben.
Freqüentat pels amants dels llibres i les antiguitats, José Barrachina era molt conegut a Castelló, la capital de la Plana, per regentar un quiosc al carrer Antonio Maura. Era un establiment emblemàtic, ja que havia obert les portes en l’any 1960, després d’haver-se traslladat des de la plaça Borrull, on tenia els seus orígens. No es podria definir ben bé com una llibreria de vell, perquè era un lloc molt particular. El mateix propietari havia batejat el local com El asilo del cómic y el libro, segons indicava un paper penjat a l’entrada, atés que hi havia milers d’exemplars i números de col·leccions històriques. També s’hi podien trobar revistes antigues, discos de vinil i centenars de fotos antigues de Castelló, tresors que esperaven a ser descoberts.
Fora, també a la porta, hi havia una multitud d’objectes i cartells que encoratjaven a la lectura. En un d’ells, que molts i moltes recordem perquè ens despertava un somriure, hi havia escrit Muchos libros, precios guay, o altres deien Leer para saber i Más leer, más saber. Tota una declaració de Barrachina a favor de la lectura i els seus beneficis. De fet, predicava amb l’exemple, ja que moltes de les hores d’espera les omplia llegint, mentres, de fons, sonaven vinils de música de boleros o clàssics de jazz.
Dins del local hi havia dos espais. Una entrada a vessar de llibres i, penjant del sostre, objectes diversos. Més avant, per una porta s’accedia a un altre espai ple d’estanteries amb llibres de segona mà. I era ací, potser, on s’iniciava la vertadera màgia per als lectors i lectores: trobàvem un cementeri en què els llibres vells i antics esperaven a ser ressuscitats. Era difícil eixir d’aquell indret amb les mans buides pels preus atractius dels llibres i la gran varietat de gèneres que hi havia.
És de destacar, si parlem del llibre en valencià, que tenia un gran fons en la nostra llengua, exemplars que procedien de col·leccions particulars directament comprades pel propietari. Si es rebuscava, s’hi podien trobar autèntiques joies, obres descatalogades que no estaven en cap altra llibreria de Castelló, ja que durant molt anys va ser una de les poques -si no l’única- llibreria de vell de la ciutat, on acudíem molts amants de la literatura a la cerca d’un bon exemplar. Recordo haver trobat allí un exemplar d’una edició introbable que es va fer del discurs de Fuster Ara o mai o uns poematis d’Estellés, entre molts altres. Joies que esperaven a ser descobertes i fruïdes amb deler.
Barrachina en si era tot un misteri. Bé per ser un home de poques paraules, per la seua quietud o per la seua icònica figura, amb ulleres i una gorra de capità de vaixell que portava sovint. Tenia també una tia i un cosí –els altres Barrachina– que tenien un quiosc al carrer Sant Tomàs, prop d’ell, on també venien llibres de vell.
José Barrachina va morir en setembre de 2007, després de ser atropellat per un turisme, als 76 anys, quan, incombustible, continuava regentant el quiosc. Pel que sembla, cada dia tenia per costum eixir matinet de sa casa, en una urbanització propera de la carretera de l’Alcora, per a traslladar-se al centre i obrir el local a primera hora. Però un dia una nota a la porta indicava que s’havia produït la seua defunció. La mort, ateses les tràgiques circumstàncies en què es produí, va causar una gran commoció en la ciutat, i fins i tot hi hagué una demanda popular per a posar un carrer al seu nom.
Ara ja no queda res del que va ser el Quiosc Barrachina. Després de la seua mort, ben prompte es van canviar les antigues portes de fusta, folrades de papers, fotocòpies i fotografies que havia penjat el propietari. Sempre em queda el dubte de si els llibres i tota aquella multitud d’objectes encara estaran dins o quin haurà estat el seu destí. Un altre dubte que ens ha quedat a molts castellonencs és què hi havia dins d’un d’aquells objectes que causaven més misteri: les caixes sorpresa que venia, embolicades, com si es tractara de xicotets regals. José Barrachina, una veritable referència, i quasi llegenda, del llibre vell a Castelló de la Plana.
.
.
