Conten les llegendes, però també els historiadors, com Ferran Esquilache o Carles Múrcia, que a partir de l’any 800 començaren a arribar tribus amazigues o berbers del nord d’Àfrica a la vega que hi havia entorn de la llavors xicoteta ciutat de València, Balànsiya per als musulmans que feia poc que havien començat a dominar la península Ibèrica, arribats des de la llunyana Aràbia. Foren els seus membres, llauradors i ramaders de les muntanyes o el desert, els que, aplicant les seues tècniques hidràuliques pròpies de llocs àrids, els que construïren les primeres grans séquies que prenien aigua del riu Túria –el Guadalaviar o Riu blanc per a ells– i que acabarien formant el complex sistema hidràulic que representa l’Horta de València.
Entre aquelles primeres tribus berbers, hi havia els Hawwāra (en àrab) o Ihəwwarăn (en amazic, “els notables”), que donarien nom a la séquia de Favara; els Banī Aǧǧar (en àrab) o Kel Ajjǝr (en amazic, “els del bou”), que donarien nom a la séquia de Benàger; i els Mašddāla (en àrab) o Imššddaln (en amazic, “les formigues roges grosses”), que donarien nom a la séquia de Mestalla. Els Imššddaln eren en origen una fracció de la tribu dels Zuwāwa, pertanyent a la confederació tribal dels Kutāma, i encara hui en dia els podem trobar a la Cabília algeriana, sobre el vessant meridional de la cadena muntanyosa de Djúrdjura, en la província de Bouira. En aquells temps d’al-Andalus, tot el món sabia per què la séquia de Mestalla es deia així, pels seus fundadors, aquella tribu de “formigues roges grosses” procedent de l’Atles, però amb l’arribada dels cristians de Jaume I en 1238 el seu significat es perdé per complet, més enllà d’esdevindre un topònim identificatiu del sistema irrigat de l’Horta de València.
Molt de temps més tard, el 10 de maig de 1923, el València Foot-ball Club inaugurà el seu primer gran estadi, en una zona d’hortes al nord-est de la ciutat, entre el camí d’Algirós i la séquia de Mestalla, que prengué simplement i planerament el nom d’esta: Mestalla. Una denominació mil·lenària de la qual ja ningú recordava l’origen, però que, d’alguna manera, ha imbuït l’esperit de l’afició valencianista que ha acudit a les seues grades durant més d’un segle. D’una banda, la remor de l’aigua que passa per la séquia, primer a cel obert i després de manera subterrània, ha alimentat incessantment el rum-rum que sempre ha acompanyat l’equip en les grans ocasions, com la de la Lliga de 2002 contra l’Espanyol o la del 6 a 0 contra el Madrid. D’una altra banda, aquelles formigues roges grosses que construïren la séquia s’han encarnat en els milers de valencianistes que han donat suport incondicional al València partit darrere partit i, com elles, han treballat de valent i de manera incansable per a protegir, nodrir, engrandir i vigilar la seua enorme casa comuna.
En l’actualitat, una indolent formiga reina és propietària del formiguer, però les formigues roges, contra el que diu la biologia, sabran sobreviure a la seua mort, que arribarà més prompte o més tard, i amb la remor tel·lúrica i fluvial de la séquia de Mestalla donaran una nova vida al València Club de Futbol.
La serralada de Djurdjura, a Algèria, on encara hi ha la tribu dels Imššddaln que fundarem la séquia de Mestalla
