Amb certa freqüència, les obres de divulgació de la història del nostre futbol han associat el camp d’Algirós de forma exclusiva al València CF. La permanència de l’equip blanc en l’espai limítrof amb els quarters de Sant Joan de Ribera i de la Guàrdia Civil fou curta però intensa i deixà una profunda empremta en el relat del club. De fet, en els seus quatre anys d’ocupació del camp, entre juliol de 1919 i maig de 1923, el València jugà (d’acord amb les dades recopilades al portal Ciberché) 146 partits. Alguns d’ells foren tan significatius com els de la Fira de juliol de 1922 (una fita en la ciutat, amb presència de clubs com el Cette occità i el Fortuna de Vigo) o l’eliminatòria de quarts de final de la Copa d’Espanya contra l’Sporting de Gijón, disputada el mes de març de 1923.
A partir de la inauguració de Mestalla, en maig de 1923, Algirós desapareix del relat històric de l’entitat. Però això no significa que el camp quedara buit ni que el club blanc es desentenguera d’ell. Al contrari: amb el permís del propietari, el polític Eugenio Miquel, el subarrendà als seus filials extraoficials, convertint-lo (com ja havia sigut en anys anteriors) en un viver futbolístic en el qual l’activitat era incessant.
El primer ocupant fix d’Algirós amb posterioritat a la marxa del València a Mestalla fou l’Athletic Club, que havia sigut creat per diversos socis de l’equip blanc l’any 1921. Esta societat esportiva, de la qual Caireles subratllava la seua política de “franca adhesión al Valencia”, emprà l’espai durant tota la temporada 1923/24 i part de la 1924/25, en les quals disputà el Campionat Regional. Però el camp prompte perdé el seu antic esplendor. El mateix cronista, en un article publicat en febrer de 1924, denuncià que del gloriós Algirós quedava poc més que la superfície on es jugava, i es lamentà amargament del seu estat.
A partir de l’abandonament d’Algirós per part de l’Athletic, el camp passà per diverses mans, sempre amb la supervisió del València: d’esta manera, es convertí en escenari dels partits dels equips universitaris i de l’institut, així com de diversos clubs modestos com el Centre d’Sports Valencià. Després d’un nou (i fugaç) ús per part de l’Athètic (ja deslligat de la disciplina blanca i establit com a club independent amb seu a Russafa), Algirós va ser llogat per l’Espanya, que l’usà durant la campanya 1926-27. En acabar la temporada, el Juvenal de Carcaixent, traslladat al cap i casal i convertit, sens dubte, en filial del València, obtingué l’arrendament, que mantingué poc més d’un any i mig. I en gener de 1929 el camp, que anava sent utilitzat com a escenari dels partits del campionat local d’hoquei, tornà a les mans de l’Espanya, que ambicionava una resurrecció esportiva que mai arribà a prendre cos.
Els capítols finals de la història d’Algirós com a escenari futbolístic foren protagonitzats pels propòsits i ambicions més diversos: el Central d’Aragó, un dels clubs ferroviaris de València, aspirava a créixer esportivament en aquell espai llegendari; els equips professionals de futbol femení del València i l’Espanya l’utilitzaren per a entrenar; finalment, també l’usaren un parell de conjunts, el Colo-Colo i el Rayo, que no tardarien a encapçalar el potent moviment del futbol amateur en la ciutat de València.
