És difícil connectar amb altres classes d’humor. No sé si a l’Afganistan tindran productes còmics, però em costa imaginar-me els talibans movent-se con Chiquito de la Calzada per Kabul. En canvi, un poc més a l’est, allà on naix el sol, al Japó, tenen un humor escatològic i sexualitzat que se sembla molt al nostre. Humor Amarillo era una mena de Gran Prix i sèries com Shin-Chan contenien un humor bàsic molt transversal. S’entén per això que connecten amb el Risitas i es facen virals alguns vídeos de ridículs aliens (fent el quadro) que també es fan virals ací. L’humor francés té fama de més subtil, l’anglés més satíric i absurd i nosaltres els valencians, en canvi, som teòricament més de la brofegà i el sainet. No és igual contar un acudit amb gràcia, com tenen fama de fer gaditans o malaguenys, que contar històries amb gràcia, allò que es coneix com a succeït. I d’açò per ací tenim i hem tingut grans mestres.

Per estos motius resulta fascinant comprovar com una sèrie creada i dirigida per uns neozelandesos, basada en una pel·lícula feta a Wellington, en els antípodes físics del nostre món, pot connectar tan bé amb nosaltres. Si no l’heu vista, ja esteu tardant. Està disponible en MAX, Movistar i les dos primeres temporades en Disney+, i ara mateix estan emetent-se els últims capítols de la sexta i última temporada. Si no heu vist el curt, ni la pel·li, la sèrie tracta de les desventures de quatre vampirs i un criat que conviuen junts a Staten Island. Rodat com si fora un fals documental on tots els implicats s’obliden que hi ha càmeres davant, les situacions no poden ser més destrellatadament genials. Bé, he dit quatre vampirs, quan en realitat en són tres de reals i un quart vampir d’energia, un personatge tan odiós que resulta involuntàriament tragicòmic.

Com passa amb altres productes de comèdia estatunidenca (no deixa d’estar feta als Estats Units) costa uns quants capítols entrar dins del seu univers. The Office o The Big Bang Theory en són bons exemples. Tot i això, una volta desenvolupades les cabòries dels protagonistes, t’adones de la genialitat de cada frase, cada gir de guió i de cada aparició de secundaris inversemblants (com Mark Hamill) per a convertir-la en la sèrie més divertida de la televisió actual. No ho dic jo només. El grau d’acceptació és evident en tots estos rànquings ianquis i estatals. I ho fa sense evitar llenguatge malsonant, escenes amb càrrega sexual, sang, vísceres i humor negre. Tal volta és això el que la fa destacar entre tant de producte blanc i tant d’humor desventat. Una sèrie desacomplexada gràcies a una premissa tant antiga com funcional: què passaria si entre nosaltres hi haguera vampirs?