Sovintege l’assagador de Benavites, antiga ruta de ramats reconvertida en camí agrícola i accés, des de fa dècada i mitja, a les platges de Casablanca, Malva-rosa i Corint. Es tracta de l’actual avinguda de la Vall de Segó, que transcorre a través de la marjal i regala esplèndides postes de sol, esguitades d’agrons i flamencs. Cada volta que la travesse em pregunte de qui seria l’ocurrència de posar-li el nom d’avinguda a esta sendera rural, irregular i estreta, asfaltada però plena de clots. Transcorre en paral·lel a l’amplíssima séquia que aplega a la mar com a gola de Queralt, després de regar tomateres i melonars, i desaigua al costat de les cases del mateix nom, assotades pels temporals. No tinc dades científiques, però tampoc dubtes: en esta frontera natural entre Sagunt i Almenara, com en tota la platja, la mar se n’ha entrat cent metres, com a poc, des que la freqüente, fa prop de vint anys.
Cada volta que passege vora mar em pregunte quant de temps tardaran les aigües a aplegar a la part d’obra del flamant passeig marítim. La de fusta ja s’ha hagut de retirar en alguns trams, després que quedara destrossada per les ones. Les noves esculleres pareix que han estabilitzat l’erosió, de moment, en la banda del nucli urbà. Gràcies ad elles, la platja on s’instal·lava el popular xiringuito El Xato fa vint anys hui és una caleta artificial de cudols furtada a la mar entre espigons. Mentres creix esta columna, lligc que en dos anys podríem tindre el primer estiu sense gel en el Pol Nord. Açò va que vola.
Passarel·la de fusta per a acostar-se a la vora, soscavada i engolida per la mar © Felip Bens
Per moments, la séquia de l’Assagador de Benavites pareix tan ampla com la carretereta. En certes èpoques de l’any o amb pluges abundants, la marjal es menja el camí i la séquia pareix la boca profunda d’un monstre capaç d’engolir-se’t el cotxe, a poc que t’encantes o que un altre vehicle de cara t’envaïsca el carril, que no té línia mitgera. També em pregunte si no la pinten per si algun cotxe és massa ample i, en intentar no xafar-la, se n’ix per la vora. I per descomptat em pregunte què passaria si, amb el cotxe a gom –tres adults, dos xiquets i un gos–, caem a la séquia.
Trobe que és una qüestió en la qual deuen haver pensat tots els qui fan ús d’este camí. Especialment, si han vist un cotxe dins, més d’una volta, com jo. La séquia no és massa fonda. Sempre havia cregut, amb cert optimisme, que no seria complicat eixir-se’n en cas d’accident. Fins al 29 d’octubre. Ara ja no ho tinc tan clar. No sé molt de cotxes. M’interessen poc, més enllà que em porten d’ací cap allà, quan cal. En Paiporta em trobí en la situació de no poder obrir les portes ni les finestres d’un de gamma alta, ple de fang i encara amb aigua, després d’accedir per darrere a l’interior. Estàvem dins d’una cotxera, no en el tarquim d’una séquia, ni arrossegats per un torrent d’aigua, a fosques, amb nervis, amb xiquets. No aconseguírem obrir portes ni finestres.
Eixos dies m’aplegà un vídeo de com trencar els cristalls d’un cotxe si et trobaves atrapat, cosa habitual quan es bloqueja el sistema electrònic, i vos assegure que si no teniu a mà el famós martellet d’emergència se vos pot fer agre. Se’n venen per uns euros, però l’has de tindre. I trobar-lo en el moment just. O un Mercedes de 50.000 euros, posem per cas, pot ser la teua tomba i la de la teua família. Tecnologia punta. Però en un cotxe de 1977 és més fàcil salvar la vida, d’aquells amb manetes per a obrir portes i finestres.
Toyota Land Cruiser de 1977
I m’he acabat fent la mateixa pregunta que tants de vosaltres: ¿com és possible que hi haja normatives per a advertir del perill d’ofegament per un embolcall de plàstic i que cap d’elles obligue a l’existència de mecanismes analògics per a obrir portes i finestres d’un cotxe en cas d’emergència? ¿Com hem esdevingut una espècie tan esperpèntica, capaç d’aplicar una tecnologia (revestida d’una modernor que se’ns ven com a imprescindible) que posa en perill la vida dels usuaris, en cas d’emergència? ¿Com és possible que tingam plena llibertat per a manipular una mànega de gasolina enmig d’una ciutat, però no ens deixen entrar una botella d’aigua, si no li llevem el tap, en un estadi de futbol? “És un món estrany”. Difícil no pensar en totes les contradiccions amb què convivim cada dia i que ens porten directes al col·lapse climàtic i ecològic.
Al remat Lynch (i el seu “món estrany”), la barrancà, el desgel dels pols, l’erosió de la costa d’Almenara i ser esclaus d’una tecnologia homicida formen part d’un mateix desastre evolutiu de l’espècie humana, guiat per l’ambició i la imbecil·litat des de fa massa temps. Ja sabeu, per cert, què diu Yanis Varoufakis del tecnofeudalisme: que és el sigil·lós successor del capitalisme.
Portada: L’Assagador de Benavites, al costat de la séquia, a l’esquerra, cap a la Platja de Casablanca, en Almenara, un dia boirós © Felip Bens
