À Punt tancarà el mes de novembre amb una audiència històrica en els seus sis anys de vida, des que la Radiotelevisió Valenciana tornara a obrir fa sis anys, després del fos a negre ordenat pel president de la Generalitat Alberto Fabra el 29 de novembre de 2013. No arriba encara al 5%, però els informatius superen dia sí i dia també el 10% de share. És la recompensa, i el fenomen de reconnexió amb la ciutadania que tan bé va explicar Eugenio Viñas, gràcies a un servici públic de qualitat al voltant de la gestió i les catastròfiques conseqüències de les inundacions del 29 d’octubre del 2024, en les quals s’han bolcat tant els magazins de producció externa com, especialment, tota la redacció d’informatius.

Al principi, evidentment, tots teníem dubtes sobre què passaria, sobre quin comportament tindrien els periodistes d’À Punt, després dels llarguíssims anys de manipulació informativa que tots recordem de l’última etapa de Canal 9. De fet, bona part dels membres de la redacció van ser protagonistes d’aquella etapa, però això mateix, per a alegria i satisfacció de tots, ha motivat l’efecte contrari: no han obeït cap directriu política, no han volgut ballar-li l’aigua als governants i, el que a voltes és més difícil, no s’han autocensurat pensant, atenallats per la por, en què passarà amb el seu futur laboral. Per contra, han pensat en la seua professionalitat, en el servici d’informació pública que representen, i han complit i estan complint amb tota la valentia del món.

Esta és una Radiotelevisió Valenciana de la qual sentir-se orgullosos i cal remarcar-ho. Perquè el cas de la cobertura informativa d’À Punt a este malson que estem vivint els valencians és extraordinàriament important per a la nostra societat. Precisament així avancem moltes vegades com a persones: a base d’errors, que esmenem, n’aprenem i continuem cap avant, fent-ho millor gràcies a la memòria viscuda. I també així avancem com a societat: no oblidant els nostres errors, evitant l’amnèsia col·lectiva i lluitant, amb tots els esforços possibles, de generació en generació, per millorar en conjunt i establir uns criteris bàsics de dignitat pública.

I és per això mateix que es fa tan insuportable, als que aspirem a tindre eixos criteris bàsics de dignitat pública, la presència de Carlos Mazón al capdavant del govern valencià. Evidentment, ha sigut i és el president de tots els valencians gràcies a una legítima majoria democràtica i sabem de bona tinta que, entre els actuals governants de l’administració autonòmica, provincial i municipal, hi ha moltíssims polítics i càrrecs del seu mateix partit que estan deixant-se la vida per a intentar superar una catàstrofe sobrevinguda de dimensions descomunals; però també ells han d’entendre que no ens podem permetre com a societat mantindre una persona que, com a màxim responsable del govern valencià, pogué evitar la mort de moltíssima gent i no ho va fer per un deixament de funcions que clama al cel, que és evidentíssim per a qualsevol persona amb dos dits de front.

No podrem oblidar mai, però mai, un acte d’irresponsabilitat política tan gran com la de no posar-se al front, amb la màxima cura i atenció possibles, de la situació d’emergència extrema que hi havia eixe dia i que podia produir un desastre enorme, com bé van preveure altres institucions, com la Diputació i la Universitat de València. Exactament igual que no podrem oblidar mai l’actuació d’Emilio Argüeso, ni més ni menys que secretari autonòmic de Seguretat i Emergències, que no va fer acte de presència fins a les onze del sendemà i que continua com si res en el seu càrrec. I també seran inoblidables l’abandonament, la inacció i el menyspreable politiqueig del govern central liderat per Pedro Sánchez, però és que el nostre propi president, el president de tots els valencians, ha arribat a dir en seu parlamentària, impassible, que “mantuve mi agenda completamente consciente de cómo estaba la situación”…

Per la dignitat pública del poble valencià, per tal que ningú oblide mai que un gran càrrec, el major càrrec possible dins de l’autogovern valencià, comporta una immensa responsabilitat, Carlos Mazón ha de dimitir. Així els valencians millorarem com a societat en la nostra marxa col·lectiva a través de la història.