William Turner (Londres, 1775-1851) va viure els darrers anys en l’anonimat al barri de Chelsea. Tots pensaven que aquell home d’aspecte deixat i maneres tosques que sempre vestia un abric naval era Booth, un almirall retirat que convivia amb Sophia, una viuda vint anys més jove que ell, propietària d’una casa d’hostes a Margate, a qui havia conegut quan anava a pintar a la costa. Ningú no sospitava que aquell vell excèntric de complexió robusta i galtes roges que provocava comentaris i burles entre el veïnat era l’artista més polèmic del moment.
“S’aproxima la tempesta!”, murmura l’Almirall Booth amb la mirada clavada a la finestra del seu estudi i obri la boca per tal que Sophia continue donant-li cullerades de llet calenta i brandi, l’únic aliment que tolera el seu cos des de fa un parell de dies. L’ambient gelat i humitós del desembre anglés ha esborrat del tot la vigoria que el caracteritzava i li permetia pintar frenèticament durant hores. Les cataractes, la diabetis i els devastadors efectes tòxics del blanc de plom en l’organisme han fet la resta.
Es veu incapaç de sostindre un pinzell. Es nota les mans entumides i el cor cansat; però manté la ment desperta, àgil, llesta per a posar-se a treballar. Mira amb impotència el cavallet i el llenç que a penes havia començat a tacar i busca refugi als quadros acabats que hi ha escampats per l’estudi. Des de la butaca, pot vore el perfil del Palau de Westminster embolcallat per un cel nocturn encés dels taronges, grocs i púrpures del foc que va arrasar el Parlament de Londres; la presència quasi animal de la locomotora de ferro esvaint-se enmig dels esbufecs de vapor que llança; els hipnòtics reflexos daurats dels palaus venecians diluint-se en l’aigua dels canals… De sobte, la vista es deté en una de les pintures que més el fascina i un calfred li recorre l’esquena així que li ve a la memòria el dia que la va gestar.
“S’aproxima la tempesta!”, insistix l’Almirall Booth i fa esclafir la llengua per tal que la cremor del conyac perdure uns segons més al paladar. Hipnotitzat per les masses voluptuoses de núvols foscos que avancen des de l’oest, imagina que torna a la costa, a Margate, que es col·loca l’abric i el barret i camina de pressa pel passeig marítim en direcció al port on l’espera l’Ariel, un buc de vapor que està a punt de salpar. Ha pactat amb el capità que els mariners el lliguen al pal major amb l’objectiu d’experimentar en carn pròpia els efectes de l’imminent temporal marí. Fa temps que desitja convertir-se en espectador privilegiat de la demostració impúdica de bellesa i poder infinits de la naturalesa desbridada.
Sophia acosta una vegada més la cullera a la boca de Turner aliena als somiejos de l’artista, que espera ansiós amarrat al pal el moment en què es desencadene la tempesta. El vent continu i gèlid comença a dificultar el vol de les gavines i les garses que baixen a menjar entre les deixalles dels vaixells. El pintor sent l’impacte suau d’una gota al front i altres dos a les galtes. Gotes ben grosses que prompte es transformen en volves inconsistents que es desfan en tocar la roba. Llavors un llamp il·lumina el cel i, segons després, un remolí d’aigua, fum i neu fa sotsobrar l’Ariel. La perspectiva desapareix. No hi ha horitzó. Davant dels seus ulls perplexos s’inicia un espectacle màgic i terrible alhora. El sublim.
“Havia de presenciar-ho! Plasmar-ho tot al llenç! També la sensació de perill, de fredor, d’humitat… Havia de mostrar el que ningú no havia vist mai! I així va ser!”, pensa i manté els ulls ben oberts per tal de no perdre’s cap detall. Pinta mentalment i superposa sobre el tros de cel que veu des del seient successives capes de veladures transparents elaborades amb olis i essència de trementina per tal d’atrapar l’atmosfera i el vertigen excitant que el penetra fins al moll de l’os.
“No ha pintat els ulls de bou del vaixell! Tot el món sap que els vaixells tenen ulls de bou!”, em van recriminar quan vaig decidir exposar el quadro. “Jo no pinte el que sé, sinó el que veig! No pretenc que s’entenga! Simplement vull mostrar com és l’escena! Diuen que està inacabat, que és confús, que pareix bromera de sabó! Ignorants! No coneixen la mar!”, reflexiona molest, sempre l’han indignat els comentaris necis dels seus detractors.
Quan sona la una del migdia al rellotge del menjador, Sophia deixa la tassa de llet damunt de la tauleta i li estova els coixins que té a l’esquena. Mentres li arregla el coll de la vella bata vermella, plena de forats i taques de pintura, aprofita per a olorar amb els ulls clucs el brandi als llavis de Turner, qui, amb el rostre i els cabells banyats per l’aiguaneu, continua pintant amb l’esguard sobre el vidre de la finestra la tempesta furiosa que està punt d’engolir-se l’Ariel.
Portada: Tempesta de neu, 1842 | Autoretrat, c.1799 Joseph Mallord William Turner (1775-1851)
