Les cares dels compareixents són cànon, els discursos, cànon, els gestos, cànon puríssim, pouat del més profund del repositori de les grans ocasions.

En la posada en escena hi ha alguna cosa desolada i solemne que ens gela la sang abans de saber quin genet de l’apocalipsi ha tocat a la porta en plena nit. Però de forment ni un gra. És un ritual cansat que, com les oracions, la música i les flors, distrau el vertigen de la pèrdua, l’enfollidora condició irreparable del que ha passat. Les homilies són tranquil·litzadores perquè ens les sabem, mnemotècnia analgèsica, valor eufònic de les paraules per damunt del que signifiquen, música, mantra, res.

Les cares circumspectes i les mànegues de camisa són bla, bla, bla. La força del nostre poble unit més que mai bla, bla, bla. L’agraïment, bla. El condol, bla. Els nostres pensaments estan amb vosaltres, bla de bla. El gran bla aerostàtic cobrix el cel després de la tempesta com un núvol viscós. I ens agrada mirar-lo junts perquè així, embadalits, apartem els ulls de la terra anegada. Com qui contempla un arcàngel fet de tessel·les.

L’etiqueta de tràngol castiga eixir-se’n del manual, però cal recordar algunes coses. Per exemple, que una vegada més ha sigut el sistema públic (vilipendiat, banalitzat, desballestat, saquejat) el que ha alçat l’únic mur útil entre nosaltres i la destrucció. Cada membre dels cossos de seguretat, cada equip mecànic, cada recurs posat en joc era públic i era Estat del benestar. El mateix que, quan la vaca grossa ens tapa el camp erm, es vol desfer a tisorades i els diners on han d’estar és en la butxaca dels ciutadans. El mateix que, una vegada i una altra, no obstant, es mobilitza per a garantir que a l’altre costat hi haurà un metge, un mestre, un investigador, un bomber o un subsidi.

No cal fer un exercici d’extrema empatia per a saber que la resposta de qualsevol persona atrapada en l’horror de les aigües a la pregunta de si vol, en eixe moment, més i millors mitjans públics només en pot ser una.

Recorde ara que algun periodista escarnia el xiulit d’alerta que sonà en els telèfons mòbils de milers de valencians perquè era una ingerència orweliana; recorde fets i frases i motoserres. Recorde els qui animaven a la insubmissió fiscal i als qui paguen els treballadors en negre. Els profetes del liberalisme de gintònic. Els que queden despullats cada vegada que baixa l’aigua o pugen les flames o corre la pesta i al final, quan no queda res, queda el de sempre.

Portada: pista de Silla en direcció cap a Alacant. Presa de Twitter d’autor desconegut.