No es pot dir que esta siga una de les més encertades fotografies que Jules Ainaud va prendre per a l’estudi fotogràfic de Jean Laurent en l’any 1870, i és una llàstima, perquè tècnicament seria perfecta, sinó fora pel detall de deixar fora d’enquadrament la rematada superior de la torre de l’església de Santa Caterina. Així i tot, la foto arreplega amb una definició admirable, un dels racons més entranyables de la ciutat, que formava part de l’eix comercial que naixent als peus del Micalet amb el desaparegut carrer de Saragossa, desembocava en el Mercat pel carrer del Trench, després de travessar el carrer de la Barreteria i la plaça dels Herbes dedicada des de 1917 al poeta i dramaturg Lope de Vega. La plaça de Santa Caterina, actualment més carrer que plaça, va perdre terreny amb l’obertura i successives ampliacions de la plaça de la Reina a penes deu anys després de ser presa esta fotografia i a punt de ser absorbida pel projecte de prolongació del carrer de la Pau, que contemplava el Pla de Reforma Interior de València projectat per Federico Aymamí en 1910: de l’església de Santa Caterina només quedava la torre enmig del carrer, la Llonja estaria en una gran plaça al costat del Mercat Central, i els carrers de la Carda i Murillo desapareixien engolits per la nova avinguda. El projecte no va arribar a fer-se, i va ser représ en 1939 per Javier Goerlich, encara que afortunadament va acabar per desestimar-se. Per cert, que la plaça de la Reina va estar a punt de denominar-se d’Emilio Castelar a proposta de la Comissió d’Estadística de l’Ajuntament en setembre de 1899, però la intervenció del cronista de la ciutat va evitar el canvi i va ser la plaça de Sant Francesc la que finalment va rebre el nom del prestigiós polític i orador.

La de Santa Caterina era una plaça amb comerços emblemàtics, on el mateix podies comprar un paquet de bugies esteàriques per 3 reals -si en compraves 6, te’n regalaven un-, prendre’t segons l’època de l’any un xocolate amb bunyols o una orxata amb rosquilletes en El Siglo o en Santa Catalina, i si la digestió havia sigut pesada, podies entrar en la farmàcia del Dr. Greus i comprar el seu Gastrófilo Universal, ja que prenent este preparat “curaràs i podràs menjar tot el que t’agrade sense haver de guardar cap règim d’alimentació.” Eren molt coneguts els seus preparats i fórmules magistrals, el Bicarbonato de Sosa, la carn líquida o el Mata Tènies del Dr. Greus (inofensiu a xiquets i adults).

Però tornem a la fotografia, flanquejada per centenaris habitatges amb balcons de forja sostinguts per riostes i mènsules, s’alça la torre campanar barroca de l’església de Santa Caterina, començada a construir en 1688 per Valero Viñes i finalitzada en 1705 pel seu germà Joan Baptista. Una construcció que, segons Marc Antoni d’Orellana, va tindre alguns contratemps, un d’ells a causa de l’estretor del carrer de la Barreteria que va obligar, ordenat pel Consell de la Ciutat, a “tallar i retallar la cantonada que mira al carrer dels Sombrerers un pam de alna, i que dita fàbrica és continue en dita conformitat quinze pams en alt”. L’altre contratemps, seguix Orellana, va ser que la torre mancava d’escala per a poder accedir a l’estança on havien d’anar les campanes, ja que, segons l’arquitecte “nada rezaban los capítulos en asunto de escalera, y así executó dicha torre sin una parte tan principal para su uso.”

Des dels seus balcons els veïns van poder contemplar la processó que el 30 d’octubre de 1661 va transportar les relíquies de 24 sants màrtirs des de la Catedral a la parròquia de Santa Caterina, on van ser depositades. Una de les parròquies més antigues de València i la de major extensió fins a principi del segle XVI, perquè la seua demarcació arribava fins al poblat de Campanar. Alçada l’església  allà per l’any 1300 en estil gòtic, incendis i reformes, la van fer mudar a l’estil renaixentista i posteriorment al barroc, deixant tots estos estils petjada en murs i capelles. Diverses vegades a punt de ser derrocada, va perdre la seua condició de parròquia en 1902 cedint el títol a la de Sant Agustí. Com és sabut, totes les parròquies fins a principi del segle XIX tenien el seu propi fossar on eren soterrats els seus veïns, però este, a diferència de la majoria, no estava al costat de l’església, sinó un poc més allunyat, contigu al de la parròquia de Sant Martí, a l’altura de l’actual carrer Sant Ferran, obert, per cert, en clausurar-se i esplanar-se tots dos cementeris.

I el que no es veu: el rellotge que li van col·locar a la torre l’any 1917 i que trencava l’harmonia i bellesa del campanar. Afortunadament, després de l’última restauració en 2012, va ser eliminat.