Dotada dels ingredients idonis per a entrar en la immortalitat per la porta gran –concisió, senzillesa, força i, per descomptat, una miqueta de misteri–, l’expressió va transcendir quasi immediatament el seu origen llevantinista per tal de convertir-se en una dita clàssica en els camps de futbol valencians. Un lema que no només emprem en contextos esportius: la frase, amb diverses variacions antroponímiques (Agustinet/Agostinet/Gostinet), és, encara hui, d’ús comú quan volem remarcar el desig d’obtindre una solució ràpida i efectiva a una situació embolicada.
Els iniciats en la història del futbol valencià, especialment els de progènie granota, són ben capaços d’associar la frase amb el personatge que la inspirà: Agustí Santateresa Dolz (1915-1979), un dels grans mites de la història del Llevant, club del qual fou una peça indiscutible, primer com a jugador, entre 1932 i 1953, i, posteriorment, com a entrenador, delegat i segon fins a la seua mort.
S’ha especulat amb certa freqüència, i encara es fa, sobre l’origen del Bombeja. Totes les teories encunyades per a explicar la gènesi de la dita conten, bàsicament, amb els mateixos ingredients: en un futbol de menor qualitat tècnica que l’actual, les particulars condicions d’Agustí li permetien penjar balons a l’àrea contrària amb certa precisió per tal que els seus companys els remataren a gol. Les variacions venen donades per la datació de l’expressió. ¿Prové dels temps del Camí Fondo o és producte dels partits disputats a Vallejo? ¿Escoltà Agustí un bombeja, Gostinet! abans d’assistir a Nieto en la final de la Copa de l’Espanya Lliure?
Afortunadament, gràcies a la meravellosa hemeroteca, disposem d’un bon testimoni sobre la gènesi del lema. El mateix Dolz relatava la intrahistòria del bombeja en una entrevista amb Paco Fabregat publicada en el butlletí oficial de la Federació Valenciana en maig de 1970. D’acord amb les manifestacions del veterà centrecampista, en el transcurs d’un partit especialment gris davant el Sevilla, Dolz va llançar des del centre del camp un baló alt en direcció a la porteria contrària que ningú va ser capaç de detindre. Des d’aquell moment, tal com expressava Agustí molt gràficament, cada volta que el Llevant tenia problemes per a arribar al marc rival, els seus companys li demanaven que bombejara la pilota en la seua direcció.
Però si seguim al peu de la lletra les manifestacions de Dolz ens trobem amb un problema habitual en la plasmació dels records de molts futbolistes del segle passat: la falta de correspondència entre allò que s’afirma i els registres històrics que se’n conserven. Amb les dades en la mà hem de matisar el relat d’Agustí i explicar que el centrecampista, de modestes xifres golejadores, només marcà un tant contra un equip sevillà en tota la seua carrera: fou davant el Betis el 9/10/1934, en encontre corresponent a la quarta jornada del Campionat Superregional –que acabaria guanyant el Llevant per davant del Sevilla i l’Hèrcules– i serví, efectivament, per a obrir la llanda llevantinista en un partit incòmode. Potser els trenta-cinc anys passats des del moment del gol hagueren desdibuixat els records de Dolz, associant el crit al Sevilla, rival del Llevant per a fer-se amb aquell torneig. O, potser, el periodista errara en la transcripció, confonent Sevilla i Betis. En qualsevol cas, pareix clar que el Bombeja, Agustinet! s’originà ara fa noranta anys, en els dies de glòria del vell Llevant Foot-ball Club.
Fotos © arxiu F. Bens
