Esta fotografia conservada en l’arxiu de José Huguet va ser presa sobre l’any 1910. Amb eixes primeres edificacions que s’hi veuen, en l’horta de Russafa ja se sent l’amenaça de l’Eixample de la ciutat de València. La séquia que centra la imatge és el braç de Sant Jeroni, ramal de la de séquia major de Favara que rega una part l’horta de Russafa, i de la resta s’encarrega la de Rovella amb les seues múltiples ramificacions i més al sud, en el que hui és el districte de Quatre Carreres, hi havia les séquies del Rei, Fabiana o la del Comú de Momperot; totes elles aprofitant els excedents de l’esmentada séquia de Favara; i també passava la séquia de l’Or per la Punta, construïda en 1820 per iniciativa no dels regants de Russafa, sinó pels de Sedaví, Alfafar i Benetusser, aplegant les aigües sobrants del Túria i que cal dir que no estava davall la jurisdicció del Tribunal dels Aigües.
Mentres a cavall dels segles XIX i XX es discutien, sense arribar a un acord, els plans de reforma interior amb projectes que hui ens semblarien desficaciats (com ara la continuació del carrer de la Pau fins a les Torres de Quart, amb la consegüent desaparició de l’església de Santa Caterina deixant només el seu campanar enmig de la via, o l’avinguda que des de la plaça de Sant Agustí havia de creuar tot el barri del Carme i aplegar fins al pont de Sant Josep, projecte que afortunadament es va detindre a l’altura del Mercat Central), el pla d’Eixample exterior començava a estendre la seua trama ortogonal fins a envoltar l’antic poblat de Russafa.
En un principi la seua trama urbana va ser respectada, però a partir de mitjan segle XX el seu centre neuràlgic, és a dir,m la plaça de les Arenes (en un perímetre jalonat per l’església de Sant Valer, l’antic ajuntament russafer, el convent de Nostra Senyora dels Àngels i el molí de Ríos), va anar diluint-se fins a fer-se irrecognoscible. La urgència d’un mercat que cobrira les necessitats dels veïns i llauradors es va materialitzar en els anys 50-60 en un edifici nou dissenyat per Julio Bellot Senet junt amb l’arquitecte municipal Javier Goerlich. Van desaparéixer les places de les Arenes, Peris, Arizo, el carrer Argenteries i el de les Basses, i van ser alineats perdent el seu traçat original, entre altres, els de Vivons, Tomassos, Sornells, Carlos Cervera i Corset.
Este darrer carrer ja havia canviat llavors la seua denominació pel de Dénia, un símptoma d’alerta i pèrdua d’identitat pròpia, ja que el nom de Corset feia referència a l’alqueria dels Corsets, tot un referent en la Russafa del segle XIX, situada enmig de l’horta en l’illa de cases hui existent entre els carrers Dénia, Cadis, Sueca i Germanies, on l’horticultor Lluís Corset no només cultivava les seues famoses flors i bulbs, sinó que també experimentava per a obtindre el màxim rendiment en les collites i en l’eradicació de plagues. Tot un verger enmig de l’horta que pocs anys després es transformaria i es convertiria, en nom del progrés i l’especulació, en allò que Russafa és hui en dia, un barri mes d’una ciutat que ha anat alimentant-se de qui, en certa manera, abans li donava menjar. I qui diu Russafa, diu Campanar, Patraix, Benimaclet…
Però tornem a la fotografia: la séquia discorre aliena a tot això, amb el teló de fons de l’Eixample, entre hortes, alqueries i cases de camp; pareix endinsar-se en un dels sis molins -arrossers en la seua majoria- que segons el Diccionario geográfico, estadístico e histórico de Pascual Madoz es repartien pel seu terme russafer; el més important d’ells, el de Ríos, en la mateixa població de Russafa, aproximadament entre els actuals carrers de Sornells, Tomassos, Mestre Aguilar i Centelles, desaparegut en els anys 30 després de patir un incendi.
I el que no es veu: l’esperit d’arrelament a la seua terra, la Terra del Ganxo, que encara subjau en molts dels seus veïns i anhelen que Russafa torne a ser, si no el jardí que va ser, un barri més verd, agradable i acollidor.
