Rafael Chirbes deia que escriure sobre Nova York a estes altures ja fa vergonya. Però era dir-ho i caure en la trampa. En el 2005, de pas per la ciutat convidat pel Pen Club, una simple visita al Metropolitan Museum li va excitar la sensibilitat artística i el bolcà sobre el seu dietari en una apassionada reflexió literària al voltant del museu i la ciutat, de la qual, una vegada més, no va eixir indemne. És un fet: quan t’aproximes a un objecte molt massiu la gravetat t’atrapa. La teranyina quadriculada de Manhattan n’és un bon exemple i Chirbes ho sabia. Per a un lletraferit Nova York no és una ciutat, és tot un gènere literari.
Et pot agradar o no, despertar simpatia o antipatia, però no et deixa indiferent. Quan vas obrir els ulls un dia en el bressol, filla o fill del segle XX o XXI, Nova York ja estava ahí. Al teu costat. L’has portada dins tota la vida, de més maneres de les que imagines, forma part del teu subconscient i te n’adones quan un dia et veus xafant els seus estrets carrers i les seues inacabables avingudes. Potser fa vergonya repetir que és la capital del món. Però ho és. I perquè està cada dia més a prop de deixar de ser-ho, perquè li queda poc per a començar a ser un concepte i perdre el present, com Roma o Alexandria, la seua representació artística, cinematogràfica i també literària, va guanyant força de més a més.
A poques ciutats es pot viatjar tan nu d’equipatge documental com a París, Roma o Nova York. És com si ja les conegueres. Però no. Quan arriba el dia veus que només les tenies somiades, i res en els somnis és veritat. De Roma descol·loca eixa sensació de promíscua i meravellosa antiguitat, de París les dimensions inconcebibles de la seua ambició urbana, i de Nova York és difícil de dir: potser no hi ha ciutat més sorprenentment contradictòria. És al mateix temps tan americana i tan europea, tan familiar i tan desproporcionada, tan caòtica i tan estranyament harmònica, tan dura i tan romàntica. Tan horrorosa i tan bella. Camaleònica, canviant, vivíssima, en pocs llocs tindrà el viatger la sensació, quan hi ha anat diverses vegades, d’haver visitat un lloc distint cada volta. Potser siga per això que la seua literatura és un gènere inesgotable.
Helicopter point of view of Manhattan island in New York City.
White, Camba, Morand, Pla, Morris, Muñoz Molina, González i Reverte
Passant per tot l’arc de la lletra i la reflexió impresa, des dels tractats d’arquitectura, art, història o política, és en la literatura de viatges i en la narrativa on una ciutat ha de donar el to adequat al seu vigor. El fenomen literari és un fet urbà, per això s’extasia quan ix al camp i veu el paisatge. I és quan torna sobre el seu úter, la ciutat, quan dona els fruits més estranyament precisos i, al mateix temps, més emotius i torturats. Estos són els tres adjectius que més s’adiuen a la iniciàtica Here is New York d’Elwyn Brooks White, una peça molt breu publicada en 1948 i que va assolir en poc temps l’estatus de clàssic imprescindible de la literatura novaiorquesa. El seu autor –sí, és el mateix del ratolí Stuart Little– havia adquirit un profund coneixement de la ciutat en els seus anys de redactor de la prestigiosa revista The New Yorker i, per encàrrec, va tornar un estiu xafogós a Manhattan i, en plena insuportable onada de calor, va compondre una de les peces més exactes i concentradament emotives arran de la ciutat. Mai ningú va dir tant amb tan poques paraules.
Si per llibres de viatges ha de ser, ens deixarem dur pels viatgers, és a dir, per aquells que arriben de fora. El periodista gallec i corresponsal de l’ABC Julio Camba va fer dos llargues estades entre 1916 i 1929, de les quals va deixar constància en dos curiosos llibres que solen editar-se conjuntament: Un año en el otro mundo i La ciudad automática. És divertit, agut, però no comprén la ciutat. Li desagrada, l’irriten els americans. Coneix l’èxit de Sorolla però parla de Zuloaga (memorable capítol, això sí). A Madrid es diu que Espanya està de moda en Nova York, però ell ho desmentix de totes totes. Res de modes: la Hispanic Society i Archer Milton Huntington són la constatació que “ací pots trobar magnats enamorats d’Espanya com els pots trobar enamorats de la Xina”, i per això és la capital mundial, diu.
Amb prou més bagatge i solvència literària que Camba, i amb una curiosa mirada francesa condescendent, Paul Morand arriba a Manhattan en 1929, recorre la ciutat just abans d’esclatar la Gran Depressió i ens deixa una obra realment memorable, un altre clàssic: New York, publicada en 1930. Difícil de classificar, és al mateix temps guia i crònica, un llibre vibrant, culte, narratiu com una novel·la. Morand contempla una Nova York de palaus senyorials que imita París, una arquitectura amb el toc francés de l’École des Beaux Arts, inclús en els gratacels. Se’n vanta, i es mira amb xovinisme gal l’art déco, els pintors, els cabarets. Però no veu els gran colossos, encara en obres: el Chrysler, el Rockefeller Center, l’Empire State, que deixaran reduïda la Torre Eiffel a una ferralla, una simple estructura. Només uns pocs anys, els de la Segona Guerra Mundial, separen la supremacia parisenca que ell creu eterna del gran èxode de pintors, músics i arquitectes cap als Estats Units. Però Morand ja admira una cosa d’Amèrica: que funciona, que no està travada pels buròcrates i els gremis, que va a tota una altra velocitat.
Just Kids, de Patti Smith, rememora els trencadorss anys 60
Amb tots els flamants gratacels ja en l’aire, i amb tota la misèria de la postguerra darrere, un filosòfic Josep Pla arriba als molls de Manhattan en agost de 1954 per primera vegada. De la seua visita guiada i pagada per l’editorial Destino deixarà memòria el deliciós Week-end (d’estiu) a Nova York, publicat inicialment en castellà (Fin de semana en Nueva York) i reelaborat en les seues obres completes. D’aquell viatge fluïx, encara que no està massa clar, la famosa frase I això qui ho paga?, que li agradava repetir a Jordi Pujol. A Pla li fascina l’abundor i la relaxada comoditat del Midtown, les dones independents, els restaurants automàtics, l’omnipresència dels cotxes, la suavitat dels ascensors. Li fan por els gratacels i troba la televisió un invent estúpid. Veu en Manhattan un toc europeu que no sempre és anglosaxó; és germànic, calvinista. No fa cas de la Hispanic Society, però descobrir en un turó de Manhattan el sepulcre dels comtes d’Urgell l’emociona.
Aquella Nova York que impressionà a Josep Pla era la de la victòria rotunda de 1945, la ciutat sense rival: confiada, alegre, capaç de tot. Qui la va retratar millor va ser l’escriptora gal·lesa Jan Morris, que no la va conéixer aquell any, però la reconstruí magistralment en 1987, després de trenta-tres viatges, en la seua obra Manhattan 45. Aquella ciutat que ho acceptava tot sempre que fora brillant, on les classes socials més antagòniques es trobaven unides per l’orgull de pertànyer a una mateixa elit, la dels habitants de Manhattan, cosa que ja delatava coratge propi o dels avantpassats. I significava esperança: “Fins el més miserable immigrant llogat espera vore’s un dia molt per damunt del seu amo”.
Tornant a la literatura hispànica, i més acostats a la Nova York contemporània, es compten entre els més destacables els llibres d’Antonio Muñoz Molina, Javier Reverte i el català Enric González. Ventanas de Manhattan, del 2004, és ja un clàssic. Muñoz Molina és qui atresora dels tres més qualitat literària. El seu llibre és, a més, fruit d’anys en la ciutat com a director de l’Instituto Cervantes, un bon observatori. Alhora que expert, Muñoz Molina es mostra intimista i preciosista en la prosa. L’obra es pot llegir com una novel·la. Historias de Nueva York, del 2006, del corresponsal d’El País Enric González, és ameníssim, i Javier Reverte, com sempre, és un guia agradable i de ment observadora en el seu New York, New York…, del 2016. Tres bons companys de viatge.
La novel·la no te l’acabes mai
Però el lletraferit més exigent no es conformarà amb la literatura de viatges i demanarà la ficció, i és en el camp de la novel·la on realment Nova York no te l’acabes mai. Per a anar als orígens potser caldria remuntar-se a A story of New York de Washigton Irving, una sàtira mordaç d’on prové el famós terme knickerbocker, inspirat en el personatge principal de la novel·la i que dona nom a l’equip de bàsquet de la ciutat, els New York Knicks. Però segurament 1803, any de la seua publicació, queda massa lluny per als lectors actuals…
Potser el primer gran clàssic novaiorqués modern siga Henry James. La seua novel·la Washington Square, publicada en 1880, és un bon retrat de la ciutat i d’un dels seus pilars fonamentals: els diners. La literatura novaiorquesa tornarà obsessivament sobre el tema. De fet, sense allunyar-se’n un centímetre en localització urbana, penetració psicològica i radiografia social, Edith Wharton, deixebla i amiga de Henry James, pren d’una frase de Washington Square el títol de la que serà la seua novel·la més universal: L’edat de la innocència, Premi Pulitzer de 1921. El tema està també en la seua Vella Nova York, però és en l’anterior on trobarem el quadre més precís i preciosament treballat de l’alta societat, que la gran escriptora novaiorquesa tan bé coneixia pels seus orígens familiars.
Un xicotet salt en el temps, de 1921 a 1925, ens portarà a canvis radicals en la temàtica i l’estil, que quallen en dos títols colossals: El Gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald, i Manhattan Transfer, de John Dos Passos, les dos publicades el mateix any. Però la que està canviant radicalment, en realitat, és la ciutat. De la Nova York puritana i primmirada de James, sempre amb un ull en Europa, de la societat tancada en el teatre de l’òpera i els balls elegants de Wharton, està emergint la bèstia. La Llei Seca l’ha omplida de violència i oportunisme immoral.
Manhattan Transfer és, segurament, la gran novel·la de Nova York
Scott Fitzgerald, fascinat amb els rics, amic també de la Wharton, ens presenta al nou heroi: Jay Gatsby, traficant d’alcohol pobre i romàntic convertit en milionari. Inoblidables les escenes del desfici dels rics en avorrides vesprades d’estiu bevent en els salons de l’Hotel Plaza, tot un emblema de classe. Manhattan Transfer, al seu torn, és ni més ni menys que una obra mestra. Segurament la gran novel·la de Nova York, per fer servir l’expressió a l’ús. Precursora de Berlin Alexanderplatz de Döblin, de La región más transparente de Fuentes, o de la celebrada Conversación en La Catedral de Vargas Llosa, és una d’eixes increïbles novel·les calidoscòpiques que radiografien de dalt a baix una època i una ciutat. I, per primera vegada en la història literària de Nova York, apareixen els pobres, els desgraciats, els immigrants. I les olors de petroli i peix podrit, d’aigua bruta, de fum d’incendi i de sang. És, al mateix temps, una novel·la poètica, influïda per Walt Whitman, segurament perquè la poesia de Whitman té també la força narrativa d’una novel·la. Imprescindibles els dos.
Però Nova York és més coses; també la grandiositat, l’ambició individual, el liberalisme. La Nova York arquitectònica, tan fidel a tot això, reclamava la seua novel·la. I la té. The Fountainhead, de l’aristòcrata russa nacionalitzada nord-americana Ayn Rand, és una sort de bíblia liberal. Publicada en 1943, encarna l’ambició de la ciutat en un personatge molt singular: un arquitecte visionari, homenatge a figures com Frank Lloyd Wright o William Van Alen. La trituradora dels mitjans de comunicació apareix també com una marca de la ciutat, tot cuinat amb elevades dosis de romanticisme.
I també Nova York és, a partir de les dos guerres mundials, una metròpoli on el món es mira però que ofega els ciutadans. Els sobrecarrega moltes voltes des de la infància amb uns nivells d’exigència, competitivitat i soledat difícilment suportables. Potser el mite de l’adolescent desencantat i depressiu va sorgir en els carrers de Manhattan. També té la seua novel·la. The Catcher in the Rye (traduïda com El vigilant en el camp de sègol), de J. D. Salinger, publicada en 1951, que va tindre l’èxit de construir un paradigma. Mark Chapman la portava damunt subratllada i anotada quan va assassinar a John Lennon en la mateixa ciutat de Nova York.
De la frivolitat al cosmopolitisme, passant per la màfia
La Sorolla Galery de la Hispanic Society
Amena, trivial, atrevida i polièdrica com el seu autor, Breakfast at Tiffany’s, de Truman Capote, de 1958, té eixa memorable protagonista que ens ajuda a conéixer la part frívola de Nova York sense deixar de mostrar implícit el seu drama, una protagonista que ix realçada per contrast amb la desoladora jove de The Bell Jar (traduïda com La campana de vidre) de Sylvia Plath, publicada en 1963 amb pseudònim, per la seua dolorosa connotació autobiogràfica. Dos novel·les de la Nova York de botigues, festes i luxes, que tornen a situar les dones en el centre del drama, com ja havien fet les mencionades Washington Square i L’edat de la innocència.
La Nova York dels mafiosos també tingué la seua gran novel·la en The Godfather, de Mario Puzo, de 1969, segurament massa superada per l’èxit de la saga cinematogràfica de Coppola per a ser recordada com a obra literària. Però ho és. Com passa també amb la mítica Breakfast at Tiffany’s d’Audrey Hepburn, encara que ací la força indiscutible del mite Capote ha pogut sobreposar-se a la nomenada del film. Un altre cas, este més dubtós, de pugna entre pel·lícula i novel·la és la desconcertant La foguera de les vanitats (The Bonfire of the Vanities) de Tom Wolfe, de 1987, adaptada de seguida a la gran pantalla per Brian de Palma en 1990. Si haguera de triar entre versions, a un lletraferit no dubtaria a conduir-lo al llibre de Capote en el cas de Breakfast, i a un cinèfil al Godfather de Coppola, sense desmeréixer en absolut les altres versions respectives, excel·lents. En el cas de La foguera de les vanitats és difícil: no em convenç cap de les dos. De totes maneres, el llibre retrata bé aquella Nova York boja amb els diners fàcils del boom de Wall Street a mitjans dels 80. La pel·lícula no: hi tenen massa pes els actors.
L’autor acaba de publicar ‘Aura en Manhattan’, una altra immensa novel·la sobre Nova York
I si va haver una Nova York boja de veritat va ser la de la dècada de 1960. Boja per artista i revolucionària, per contestatària i trencadora. La Nova York d’Andy Warhol, el Pop Art i el Rock Punk. I també té el seu retrat literari: Just Kids, de Patti Smith. Publicada el 2010 i guardonada amb el National Book Award, rememora els anys de la contestació social i la contracultura, el moviment hippie i la revolució sexual, quan l’avantguarda artística conquistà el centre de Nova York i s’irradià des del mític Hotel Chelsea, ocupant tot un espai del Baix Manhattan. En relació amb la contestació social i la protesta contra la guerra, la revolució estudiantil dels 60 queda molt ben reflectida en una altra obra magna de les lletres americanes, 4,3,2,1, de Paul Auster, ja del 2017, que bé pot ser considerada un epítom de l’obra literària de l’autor. Tot i que siga un epítom de 1.000 pàgines! Paul Auster, novaiorqués d’adopció, havia dedicat a la ciutat la celebrada Trilogia de Nova York, entre 1985 i 1987, de tall policíac, o també Leviatan, de 1990, la més exitosa de les seues novel·les, sempre amb Brooklyn o Manhattan de fons.
Altrament, no és pròpiament literatura de Nova York, però Nova York està sempre present en l’obra de Philip Roth, com una aspiració simbòlica, eixe fons de gratacels que es dibuixa en l’horitzó de Newark com un brossegal de pedra, cap a l’Atlàntic i l’Estàtua de la Llibertat. I per a acabar, dos grans novel·les actuals que certifiquen el cosmopolitisme de la ciutat: A Little Life, de la hawaiana d’origen Hanya Yanagihara (Tan poca vida en la versió castellana), que des de la seua publicació en 2015, i sobretot després de la pandèmia, ha assolit un èxit aclaparador, tractant l’abús dels menors i la malaltia mental. I també la recent Trust (traduïda com Fortuna), de l’argentí Hernán Díaz, professor de la Universitat de Columbia i Premi Pulitzer 2023, un altre monument de novel·la on es revisita el mite dels diners i l’acumulació de capital com a clau de volta del caràcter de Wall Street que marca la història vertebral de tota Nova York, eixa ciutat prodigiosa, eixa monstruosa fàbrica de somnis i de riquesa.
Foto portada: La verticalitat de Nova York va impressionar a Josep Pla
Aura en Manhattan
Guillermo Colomer
Drassana, 2024 | 288 pp | 21,95 €
