Fa uns dies vaig assistir a la posada de llarg de Presentes (Alfaguara, 2024), l’últim llibre del periodista i escriptor Paco Cerdà. Junt amb l’autor, la professora i escriptora Puri Mascarell i Cristina García Pascual, responsable de l’Aula de Narratives de la UV, componien una tertúlia a tres. Em va sorprendre molt gratament vore l’Aula Magna de La Nau plena, i em va agradar trobar-me amb cares conegudes com ara Adela Cortijo o Toni Sabater.
De Paco, i de la seua forma d’escriure, destacaria dos coses: la primera, la seua capacitat encisadora d’atorgar importància a allò important, que són les vides particulars, inextrapolables… i oblidades; la segona, el cridar sense crits… M’explique, la serenitat destil·lada en les paraules, l’habilitat de mantindre en equilibri l’esperit. Per què no dir-ho: un antibel·licisme manifest, una necessitat, meravellosament gestionada, de resistir a qualsevol cant de sirena.
Toni Sabater, assentat al meu costat, em digué: “La mitjana d’edat és alta”. I sí. Allò no estava ple de gent de 20 anys. Simptomàtic, pensí. Efecte retardat. Les causes són moltes. Va ser l’orientador (titulació errònia) de l’institut que, una miqueta cínicament, animava els alumnes llestos a estudiar enginyeries, ai, mare de Déu!, una altra que vol fer lletres, mal camí de professora frustrada i escasses eixides professionals. Va ser la Filosofia com a matèria optativa, germana pobra i desprestigiada de les matèries difícils de veritat, de les útils de veritat. Plans d’ensenyament que agranen la Filosofia davall la catifa. El no m’agrada llegir, els tres llibres obligatoris per curs. L’efecte és la caiguda en espiral, l’acostament perillós a un estat d’ataràxia que no ho és, que és en realitat una espècie d’impassibilitat vital que amaga una visceralitat poc educada, poc acostumada als colors grisos, massa a les afirmacions categòriques. La manca de ferramentes crítiques. Cada decisió, des dels budells. Poca capacitat de resistència davant els populismes. O blanc, o negre, i si no és negre, és blanc.
L’esperit crític no es cultiva. Diuen que sí, que els adolescents d’ara estudien de tot, que tot ho tenen a la mà en un món virtual en què ja no cal pelegrinar a les biblioteques a buscar informació. I que sí, que aprenen idiomes, que els fan xarrades sobre l’ús del preservatiu, la diversitat sexual, el feminisme, el bullying. Els alumnes s’examinen de l’Holocaust i de la Guerra Civil. 39-45, 36-39. La consigna és mai més, no pot repetir-se, aprendre de les errades. Però la Filosofia s’agrana davall de la catifa, i llegir és llegir tres llibres marcats per programa. Primer trimestre, segon trimestre. I les Lletres molt boniques, però pensa també en el futur, sigues realista, de bellesa no es pot viure.
La consigna era aprendre de les errades.
Foto © Toni Sabater
