Antonin Fivébr (Praga, 1888-1973) és assenyalat unànimement com una de les figures essencials en la història del futbol valencià. Entre 1923, any de la seua arribada al cap i casal, i 1935, moment del traumàtic adeu a València, l’entrenador txec desplegà el seu magisteri en alguns dels clubs més importants del nostre futbol: el València FC (en tres etapes: 1923-1927, 1929-1931 i 1934-1935), l’Elx (del que es feu càrrec en 1927) i el Llevant (entre 1931 i 1934). La seua trajectòria professional fou pròdiga en títols: un campionat de Segona –i l’ascens a Primera– i quatre campionats territorials per al València, a més d’accions innovadores en l’esport local del moment, com el foment del treball amb jugadors infantils o l’articulació de seccions dels clubs de futbol.

El culte a la figura de Fivébr degué ser, especialment en els seus primers anys a València, aclaparador. La seua imatge, tocada amb la gorra i el jupetí de l’Sparta de Praga, es feu familiar entre els aficionats i fou reproduïda amb freqüència en les portades de les revistes esportives valentines, que es referien a ell, amb enorme admiració i respecte, com “l’antic jugador internacional txecoslovac”.

I és que, abans d’aterrar a València a les acaballes del mes de maig del 23, Fivébr havia fruït d’una llarga i satisfactòria carrera esportiva centrada essencialment en l’Sparta, en el qual milità en dos etapes (abans i després de la Primera Guerra Mundial) i on es distingí com un competent migcampista defensiu.

El final de la contesa resultà essencial per a la carrera de Fivébr. Reintegrat a les files de l’Sparta després d’haver participat en la guerra com a soldat ras, fou una peça fonamental en la consecució, en 1919, de dos importants tornejos per al seu club: el campionat de Bohèmia Central i el txecoslovac. Les bones prestacions mostrades per aquell veterà migcampista de trenta anys no passaren desapercebudes. I acabarien proporcionant-li un inesperat premi: la internacionalitat.

En els últims dies de la primavera de 1919 els vencedors de la guerra optaren, en plena ressaca victoriosa, per organitzar una gran competició esportiva per als antics combatents que mitigara l’absència de les grans cites olímpiques durant els anys anteriors. Es decidí que els jocs, coneguts com a Inter-Allied Games, es celebrarien a París i que tindrien com a epicentre el nou estadi Pershing, construït als afores de la ciutat pels militars nord-americans.

Portada del llibre-resum dels Jocs Inter-Aliats.

El futbol, convertit ja en un espectacle públic de primer orde, tingué un paper important en el programa dels jocs. La competició balompèdica es planificà per a ser disputada entre els dies 24 i 29 de juny amb participació de huit seleccions: Estats Units, Canadà, Bèlgica, França, Itàlia, Grècia, Romania i la nova selecció de Txecoslovàquia. En este últim combinat, dirigit per l’escocés Johnnie Madden i farcit d’interessants noms com Janda o Pilát, figurava com a migcentre Fivébr.

La selecció txecoslovaca quedà enquadrada en el grup 2 amb Bèlgica (teòricament, el rival més difícil), Estats Units i Canadà. Els bohemis feren valdre la seua experiència i superioritat futbolística completant una primera fase immaculada, amb victòries enfront dels belgues (4-1), els ianquis (8-2) i els canadencs (3-2), assegurant-se la classificació per a la final per la via ràpida. Fivébr fou titular en els tres encontres.

El partit definitiu del torneig tingué lloc el 29 de juny i enfrontà els txecoslovacs contra la selecció amfitriona, França, que s’havia classificat per a la final de manera sorprenentment senzilla, deixant fora de joc Grècia (11-0), Romania (4-0) i Itàlia (2-0). Els gals, amb un equip sensacional en el qual figurava el jove René Petit, eren considerats els favorits, tant pels magnífics resultats com per ser l’equip local.

La selecció txecoslovaca (en esta imatge i la de portada) que es proclamà campiona del torneig de futbol dels Jocs Inter-Aliats. Fivébr és el segon per la dreta en les dos imatges © Arxiu Gallica.

L’encontre, diuen les cròniques, fou emocionant fins al final: un espectacle de futbol total. Fivébr, de nou titular, se situava en el terreny de joc per davant d’Antonin Janda, màxim golejador de l’equip, a qui, sorprenentment, Madden havia optat per alinear en una posició molt més endarrerida de l’habitual. Esta decisió, unida a l’espenta dels francesos, enardits en saber-se en casa, motivà que el resultat al descans els fora favorable (2-1).

Ja en la segona part, l’equip visitant començà a carburar i amb un Janda magnífic, reintegrat al seu lloc d’interior per la dreta, aconseguí pegar la volta al marcador. El 3-2 definitiu, marcat en les acaballes del partit, provocà el deliri dels aficionats americans presents en la graderia, que acabaren carregant Janda a muscles i passejant-lo per l’estadi.

Podem imaginar l’alegria de Fivébr en concloure el partit. No només havia eixit viu de la carnisseria que fou la guerra, sinó que reprenia la seua carrera futbolística per a viure èxits inimaginables. Poc després del seu triomf internacional firmaria un bon contracte amb el Brescia, en el qual romangué tres temporades, alternant les funcions de jugador i entrenador. I, com ja sabem, en la primavera de 1923 arribà a València, on viuria una nova i molt fructífera aventura internacional.