Lluís-Xavier Flores Abat (Alacant, 1975) és filòleg de formació. De pare manxec i mare valenciana, Lluís i son germà bessó Miquel s’enamoren del valencià a l’escola; els causants, Paco i María José, professors seus, que els l’ensenyen. Amb 18 anys, entren en contacte amb el valencianisme gràcies a l’alcoià Jordi Davó, del sindicat BEA, i al benillober Vicent Julià, coordinador d’ACPV a Alacant. L’any següent, Lluís adquirirà definitivament consciència de la seua valencianitat al CEU San Pablo de Montcada, universitat on comença a estudiar Periodisme. No obstant això, torna a Alacant per a cursar Filologia Catalana amb Miquel, el seu còmplice inseparable. Allà, amb 20 anys, creen el Grup Alacant, amb què comencen a rescatar i inventariar multitud de cançons, balls, danses… i creen la Revista Valenciana de Folclore, amb el tarbener Joan-Lluís Monjo. Els tres són un conegut tercet dins el món de l’etnologia valenciana, catalana i balear.

L’any 2010 aconseguix la plaça de lector de valencià a la Universitat de Kent, a Canterbury, i així esdevé un valencià migrant per primera vegada, conscient, això sí, que ha d’actuar com a ambaixador de la llengua i la cultura valencianes. Allí coneix la comunitat catalana de Londres, on hi havia alguns valencians, a qui els proposa crear Valencians UK i obri el seu perfil de Facebook. En 2012, acabada l’etapa al Regne Unit, Lluís reprén a Alacant la recerca etnogràfica amb Miquel i Joan-Lluís, qui havia publicat sis anys abans un estudi sobre els emigrats valencians a Algèria. Fou ell, de fet, qui li’n transmeté l’interés, de manera que ja en aquell període Lluís edità la Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat, de l’anarquista Joan Gonsalbes Roig, i a partir de llavors no ha deixat d’interessar-se per les migracions de valencians arreu del món.

I és que este alacantí porta vora un quart de segle fent gravacions i recopilant el patrimoni i la memòria oral dels valencians. Establit a Catalunya fa una dècada, i de la mà de l’historiador i museòleg aranés Jusèp Boya, decidix anar-se’n  al Quebec per a fer les pràctiques d’un màster en Museologia, però també per a seguir la pista d’emigrats valencians. Allà crea les pàgines de Facebook Valencians al Quebec i Canadà i Valencians a Nova York. I arribem al 2022, quan, gràcies al també museòleg i etnòleg Joan Gregori, té l’oportunitat de conéixer el director del Museo de las Migraciones de Montevideo. A partir d’ací naixerà el projecte de comissariar la seua primera exposició, centrada en els valencians de l’Uruguai. Així és com, amb recursos propis, prepara un viatge de diverses setmanes, que, animat pel filòleg novelder Brauli Montoya i el possible suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el durà també a Brasil, Argentina i Xile.

Amparo Valero Vallés, de Sedaví, sempre s’ha vestit de fallera quan s’ha plantat falla a Montevideo

Les comunitats valencianes del Con Sud

El viatge de Lluís-Xavier ja no consistia només en una estada a Uruguai per tal de museïtzar la migració valenciana, sinó que també s’havia convertit en un estudi inicial sobre l’estat de la llengua als centres valencians de l’anomenat Con Sud. Així, visità Sao Paulo, on el casal valencià desaparegué fa pocs anys, però on coneix casualment, en el Museu da Imigração, a Otávio Balaguer, net d’un valencià d’Alcoi, que li aporta dades sobre compatriotes al Brasil. Dies més tard arriba a Montevideo, on establix la seu base i, gràcies al casal de l’Associació Comunitat Valenciana, fundada en 1990, s’entrevistarà amb molts valencians, i també amb catalans i balears.

A primeries d’agost es desplaça al Centro Valenciano de San Juan de la Frontera, a l’Argentina, la comunitat de valencians fora d’Espanya més nombrosa del món. De fet, Sant Joan –com en diuen ells– és coneguda en el país com la ciutat… de la paella! Segons apunta Lluís, és la col·lectivitat que millor conserva el valencià, el contacte amb la terra d’origen i un sentiment identitari dual, viu i dinàmic. I ho és perquè, entre altres motius, encara hi ha descendents de tercera generació que parlen valencià amb fluïdesa. En acabant visitarà Santiago de Xile. Allà desvirtualitza a Pere Palés, amb qui de feia anys que compartia ideals valencianistes, però a qui mai havia conegut en persona. I finalment es trasllada a Buenos Aires, on coneixerà la Falla Valenciana El Turia, una comunitat ben important fundada en 1951, en què descendents de Xella, Anna, Quatretondeta o l’Abdet el reben calorosament.

El canvi a un govern de progrés no va millorar les coses

En definitiva, ha visitat en total quatre col·lectivitats valencianes i ha entrat en contacte amb tres més que, per manca de temps, no podrà visitar fins a esta tardor, quan espera poder fer una segona travessia sud-americana, on s’ha inaugurat, al Museo de las Migraciones de Montevideo, la seua exposició Valencian@s bajo la luna de Montevideo. Segons explica, la valencianitat que s’hi ha trobat s’assenta, en gran part, en tòpics com són la paella, les Falles i la Mare de Déu dels Desemparats. Per tant, els components gastronòmics, festivo-musicals i religioso-simbòlics són els trets principals que perviuen en estes col·lectivitats. Altrament, a San Juan, amb una forta presència de valencians i descendents de la comarca de la Marina, a banda de coral i grup de danses (que existien en molts centres), també s’elaboren pastissets de moniato, a banda de la Geperudeta es ret culte a la Mare de Déu Pobra de Xaló, es jugava (fins fa poc) a pilota valenciana –ara tenen un equip d’hoquei, líder en la lliga argentina– i en el centre hi ha un hort amb palmeres i tarongers, trinquet i barraca.

Flores fa un balanç positiu del periple. Com per a ell la cooperació i la integració han de ser bidireccionals, a canvi de tota l’estima i valuosos testimonis que li han aportat estos valencians, ell (i el seu amic quebeco-haitià Alix Noël-Guery, que l’acompanyava) els han oferit gratuïtament tres cursos: de cant, de ball i d’identitat valencianes. Este últim és ben necessari perquè, tal com ens explica, la vida fora de terres valencianes ha propiciat que les noves generacions hagen perdut el contacte amb els debats i personatges valencians contemporanis. I, amb atenció, un grapat de persones de San Juan l’han escoltat parlar sobre la Batalla de València, Joan Monleón o la cultura pop valenciana.

El local de la Falla Valenciana El Turia, a Buenos Aires

El contrast entre Europa i Amèrica Llatina

Lluís-Xavier afirma amb convicció que la clau per tal que una comunitat exterior mantinga una valencianitat viva és que esta se sàpia projectar de cara al futur. És per això que en el segle XXI les europees són les més actives. A Londres, per exemple, en Valencians UK es viu una valencianitat dinàmica basada en actes, debats i xarrades, amb temàtiques que superen els tòpics i plantegen una identitat viva en el present, que camina cap als nous temps i alhora sap buscar ponts amb catalans i balears, creant-ne sinergies, però també des dels plantejaments propis. El mateix fet d’independència i col·laboració s’està produint a la capital belga, de la mà de l’Espai Valencià a Bèlgica i el Casal Català de Brussel·les. Que estes ciutats europees estiguen més a prop de València, afavorix també que hi haja un factor intergeneracional més marcat i un dinamisme continu gràcies a l’arribada constant de nous membres.

Açò contrasta amb quasi totes les col·lectivitats d’Amèrica Llatina, on la renovació és més baixa o quasi nul·la. La causa, segons Lluís, és que: “Pràcticament en tots els centres valencians a l’exterior, la tercera i quarta generació, a diferència de la gallega, catalana o balear, han perdut emocionalment la vinculació de pertinença amb el casal i la terra dels pares i iaios. Durant el període d’un govern de progrés de la Generalitat Valenciana, teòricament  compromés amb la cultura, la llengua i la identitat, va sobtar que tot es reduira a una ajuda anual, i este va ser un retret que em van fer en tots, tots, els centres que he visitat”.

La de San Juan d’Argentina és la col·lectivitat valenciana més nombrosa a l’estranger

Però què es podria fer per a canviar esta realitat? Lluís-Xavier cita els casos de Galícia i Catalunya. La primera té un fort pressupost destinat anualment tant a formacions com a desplaçaments de gallecs en l’exterior al Dia da Pátria Galega. Això beneficia enormement la implicació amb els centres dels jóvens, que  conseqüentment se senten argentins, xilens o uruguaians i alhora gallecs. Catalunya ho mira de fer, per exemple, a través d’ajudes decidides a la promoció dels casals i els premis internacionals Batista Roca, alhora que la catalanitat es projecta exteriorment mitjançant l’Institut Ramon Llull. Per tant, que no desapareguen les comunitats valencianes sud-americanes, ni la llengua i el vincle amb València, passa per posar immediatament en marxa polítiques decidides a fi de resoldre esta crisi de valencianitat.

Segons apunta l’etnòleg, “falten encontres habituals de reflexió real entre les mateixes col·lectivitats de l’Amèrica Llatina i la resta del món, coneixement mutu, beques i projectes consistents que acosten la joventut, visites institucionals contínues, enviament de publicacions, guardons, exposicions i un llarg etcètera”. Per a este investigador, no es tracta només de recuperar programes com Conoce tu Comunidad o l’Avió Faller per tal que les famílies d’origen valencià pogueren visitar la mare pàtria i reforçaren els seus vincles identitaris, sinó que cal crear-ne de nous, plenament adaptats als interessos del segle XXI.

Què fer si es vol evitar-ne la desaparició?

Com recorda el mateix Lluís-Xavier, si en algun context l’aspre terme de Comunitat Valenciana té sentit és en este i, per a garantir que els valencians a l’exterior en formen part, cal escoltar-los, sobretot als jóvens (com ell ha fet), a qui cal formar i encoratjar en la seua valencianitat. També s’hauria de millorar la coordinació dels centres i, en definitiva, establir un pla d’acció política estructurat, ambiciós i bidireccional, que involucre la Conselleria de Cooperació i també altres departaments de la Generalitat, universitats, empreses, federacions culturals i esportives valencianes… De la mateixa manera que l’Erasmus afavorix l’acostament entre les diferents nacionalitats europees, caldria engegar polítiques educatives ambicioses amb les comunitats valencianes de l’exterior, la qual cosa ajudaria a tindre verdaders ambaixadors de la valencianitat pertot, portadors de la nostra llengua, cultura i visió d’entendre el món, festiva i seriosa, però que va més enllà de quatre tòpics.

El Grup Alacant ha fet una enorme tasca etnològica

En este sentit, Flores planteja que ja és hora d’assumir la perspectiva que les col·lectivitats valencianes han de ser un pont, delegacions entre el Govern Valencià i els valencians en l’exterior, tal com ja en el seu dia ho van entendre les Balears, Euskadi, Catalunya o Galícia, les tres darreres amb delegacions oficials a Montevideo i Buenos Aires. Estos centres serien de facto en una mena de Cases del Poble obertes al ciutadà, útils, vibrants i en contacte amb autòctons, nouvinguts i turistes, on es podrien mantindre uns vincles culturals i socioeconòmics recíprocs i duradors amb universitats, empreses, societat civil, etc.

Alhora, haurien d’existir programes per a exportar la cultura valenciana (música, dansa, teatre, literatura) que possibilitaren una major interrelació entre els centres valenciano-americans i la mare pàtria, com fan els catalans, bascos i gallecs. Els cursos de valencià de l’AVL, ara interromputs, haurien d’esdevindre clau en l’ensenyament de la llengua a les noves generacions. “Caldria reprendre’ls urgentment i, fins i tot, l’AVL hauria d’impulsar i liderar la creació de lectorats de valencià/català on no n’hi ha, com a Montevideo, Bogotà, Lima, Quito o Buenos Aires; i des d’allí també caldria refer la cooperació entre casals del domini lingüístic valenciano-català, com hem fet exitosament a Montevideo”, explica en darrer terme Lluís-Xavier Flores Abat, un alacantí irreductible que somia amb enfortir els lligams de la valencianitat escampada per mig món. Una valencianitat que enfonsa les seues arrels en una llarga història i que s’enfronta a la seua disjuntiva de futur més important: o la projecció al futur adaptada als nous temps o, al remat, la dissolució.

Foto portada: Un dels tallers de ball impartit per Lluís-Xavier a Montevideo