Quan era menuda somiava travessar fronteres amb un salconduit, preferentment els Urals amb Miquel Strogoff. També somiava en travessar clandestinament alguna frontera dels Alps o els Pirineus, fugint dels roïns, i en travessar les set fronteres des de París fins a Istanbul en l’Orient Express. No he pogut acomplir cap d’aquells somnis. Més tard vaig descobrir que travessar fronteres era, per a una persona com jo, bàsicament fer cua en un aeroport, molta cua si l’aeroport és dels Estats Units. Cap poesia, cap lírica en les fronteres que he travessat.
L’única volta que vaig travessar una frontera quasi de novel·la va ser passant de l’Argentina a Xile, en cotxe, a quasi 4.000 metres d’altura i amb un malson llarguíssim de policies quasi desmuntant el cotxe buscant no-sé-què. La cosa va acabar quan ens van deixar en pau perquè va arribar un autobús ple d’Hare Krishna, que devien estar morts de fred embolicats en la túnica taronja i amb sandàlies i que per als policies argentins eren, sens dubte, molt més interessants que nosaltres.
No em pensava, quan Verne em feia somiar, que acabaria travessant-ne tantes i amb tan poca gràcia. El que segur que no m’imaginava és que acabaria travessant una frontera dos voltes al dia. Perquè, a més de ser una expatriada, que això ho soc des de fa molts anys, ara soc també una fronterera –frontalière, en diuen ací–, que vol dir no només que visc a la frontera, sinó que tècnicament travesse la frontera cada matí per anar a Ginebra a treballar, com ho fan altres més de cent mil persones.
Per a mi, a més, hi ha una cosa que no canvia: soc estrangera a les dos bandes de la frontera. Fa vora trenta anys que soc estrangera. A voltes pense que ho soc fins i tot quan torne a casa. Es preguntava Blanca Lleó, obsessivament en Després vénen els anys (Drassana, 2014), si una volta esdevens estranger ho eres sempre. Kirsty Gunn, una escriptora neozelandesa que prova de tornar a casa, pensa que sí, que “una volta que te n’has anat, per qualsevol motiu, i has restat fora, no hi pot haver retorn”: “not later, not ever, not really”, paraules terribles.
No sé si és culpa d’eixa frontera quotidiana, però darrerament li pegue moltes voltes a esta condició que arrossegue des de fa tants anys. No recorde on vaig llegir que tots els escriptors són estrangers, és igual on visquen. M’agrada eixa imatge de l’escriptura com un lloc on tornes sempre que pots, però que et fa sentir una mica fora de lloc quan no la vius. Perquè ser estranger és una mica això, sentir-se fora de lloc, fora de llengua. Sempre, sense remei. La llengua, clar.
Agota Kristof, que va viure a Suïssa molts anys i va triar escriure les seues meravelloses novel·les en francés, explicà la seua relació amb la llengua francesa en el llibret L’analfabeta (Zoe, 2004), , on l’anomenava “llengua enemiga”, amb la qual hauria de lluitar sempre: “Una lluita llarga i acarnissada que durarà tota la meua vida”. Hi ha, de fet, una paraula en quebequés: allophone. Crec que no existix en cap altra llengua. No vol dir estranger, no parla del fet que vingues d’un altre país, parla del fet que vens d’una altra llengua. No informa de la teua condició legal o nacional, sinó de la teua condició lingüística, de la teua estrangeria lingüística.
Ginebra és una frontera, la ciutat està en la ratlla i en la ratlla acaba. Esta és una terra de fronteres i Ginebra hi viu. De fet, la frontera entre França i Suïssa s’ha mogut amunt i avall moltes voltes històricament. Molts pobles estan dividits per la frontera política i també s’hi fa present una frontera religiosa: quan els ginebrins van adoptar la Reforma, Ginebra, la Roma Protestant, es va convertir en refugi de reformistes i més tard de revolucionaris. Hi ha també una ratlla feta d’esglésies, capelles, convents, marededeus i creus, que intentaven fer de barrera al mal protestant.
Hi ha una altra característica de la ciutat que em crida l’atenció. Més de la mitat dels habitants de Ginebra són estrangers. Ciutat de frontera i ciutat d’estrangers. Potser u se sent menys estranger quan quasi tots ho són. Potser la lluita inacabable entre tu com a estranger i tu que intentes no ser-ho ací es relaxa. No cal no ser-ho, no cal intentar no semblar estranger. Sovint, caminant per la ciutat, pense en quantes llengües s’hi parlen, en quantes llengües hi ha en les biblioteques privades darrere les finestres. Quantes llengües, que potser no sé ni que existixen, llig la gent que va amb mi en l’autobús.
Darrerament pense molt en ella, en una ginebrina il·lustre, perquè va ser en esta ciutat on Mercè Rodoreda va viure tants anys i va escriure La plaça del Diamant (Planeta, 1962) i quasi tots els seus llibres. L’he rellegida una altra volta. Passe sovint davant de sa casa i pense en aquella dona tan sola –amb aquella solitud tan solitària que dona l’exili– escrivint des d’ací sobre aquell ball en aquell envelat a la Plaça del Diamant. Escrivint amb detall topogràfic –quasi obsessiu, especialment en els títols de les seues obres– d’una Barcelona d’on se’n va anar molt de temps abans.
I pensar en ella em fa, potser absurdament, tornar a Verne, que quasi sense moure’s de Nantes va escriure els viatges més meravellosos de la meua infància. I estes coses, i d’altres per l’estil, té una al cap mentres fa cua davant la frontera banal, per passar d’una estrangeria a una altra.
Foto: Recreació 3D de Ginebra i els contorns © Alp Dreams