El dimecres 4 d’agost de 1897 un jove de 18 anys, Manuel Campello, que es trobava fent treballs agrícoles en l’Alcúdia d’Elx, es va trobar una pedra. En traure-la, va aparéixer el rostre del bust. L’escultura es trobava un poc inclinada a la seua dreta, mirant al sud-est, sobre dos lloses de pedra de pedrera. La seua localització i la seua situació revelen que es va tractar d’una ocultació intencionada, ja que per a la seua seguretat es va construir un semicercle de lloses protectores que delimitaven l’espai suficient per a albergar l’escultura. Una vegada depositada la peça es va emplenar amb arena procedent de la platja il·licitana de la Marina, permetent que la Dama arribara al moment del seu descobriment conservant bona part de la seua policromia.
L’11 d’agost va arribar a la ciutat l’arqueòleg francés Pierre Paris per a assistir a les representacions del Misteri d’Elx, convidat pel cronista i arxiver municipal Pedro Ibarra. Entusiasmat, va plantejar aquell mateix dia i els successius la possibilitat de comprar l’obra per a França i van acordar la venda en 4.000 francs (5.200 pessetes de l’època). L’escultura va estar exposada al Museu del Louvre de París més de quatre dècades, i va ser allí precisament on se li va batejar amb el nom de Dama d’Elx. 44 anys més tard, el 8 de febrer de 1941, en plena Segona Guerra Mundial, la Dama travessava la frontera per Portbou amb tren camí de Madrid juntament amb altres obres artístiques i arqueològiques espanyoles.
Després d’un fugaç pas per Elx en 1965, durant zatorze dies amb motiu d’una exposició de cultura ibèrica, la Dama es va traslladar del Prado al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. En el 2006, amb motiu de la inauguració del Museu Arqueològic i d’Història d’Elx , va estar quasi sis mesos de nou a la seua ciutat d’origen, on va ser valorada en 15 milions d’euros, per a l’assegurança, però va tornar novament a Madrid, on roman hui en dia.
Tècnicament, l’obra escultòrica coneguda com la Dama d’Elx és un bust exempt esculpit en pedra calcària biocalcarenita fosilífera procedent de la pedrera il·licitana del Ferriol, situada a 9 km de l’Alcúdia d’Elx, el jaciment arqueològic on va ser trobada de manera casual el 4 d’agost de 1897 mentres es feien tasques agrícoles. Les seues dimensions són de 56 cm d’altura, 49 cm d’amplària i 37 cm de profunditat en la seua base. Presenta un pes de 65 kg.
Reconstruccions hipotètiques fetes per Francisco Vives
“Bust femení que presenta una dama de rostre amb faccions molt perfectes i que conserva restes de policromia en els llavis i zones puntuals de rostre i vestimenta. La dama va ricament abillada: al cap porta un tocat format per una tiara punxeguda coberta per un vel i damunt un tirant que unix els dos rodetes laterals o estotjos que emmarquen el rostre, on aniria arreplegat el pentinat i una diadema sobre el front; l’esquena i els muscles es cobrixen amb un mantell que forma plecs en la part de davant i deixa al descobert tres collarets amb amforetes i porta-amulets; les arracades de plaques i ínfules que pengen als costats del rostre, i una xicoteta fíbula que tanca la túnica en l’escot. En la part posterior, té un orifici la funció del qual ha donat lloc a nombroses interpretacions. Va estar ricament policromada amb tons rojos, blaus i grocs i aplicació de làmines d’or, dels quals a penes queden restes”. (Text del Museu Arqueològic Nacional)
El seu acabat compta amb una fina capa d’estuc polícrom. Es va representar vestida amb una túnica interior de color blau, una mantilla roja muntada sobre una espècie de tiara i que descendix pel seu pit des del muscle esquerre fins al costat dret de la seua cintura i amb un mantell ocre amb rivet roig. Es va mostrar ornamentada amb una còfia blava i un ric conjunt de joies que, com a simulació dels originals, es van revestir de pa d’or, compost per uns rodetes, unes aplicacions de la seua còfia, unes ínfules del seu tocat, tres collarets i una xicoteta fíbula que tanca el coll de la seua túnica. Els seus ulls no tenen pupil·la ni iris. Degueren ser elements afegits a la peça en el seu acabat i no conservats actualment. Tot i el seu naturalisme, la seua postura, la seua mirada buida i, sobretot, la seua indumentària la fan posseïdora d’un hieratisme molt particular.
Cronològicament, els especialistes la situen entre una data al voltant del 470 i principis del segle IV a. C. Això fa que la discussió continue oberta i, de moment, amb un ampli marge de maniobra, pràcticament un segle. És una escultura de caràcter funerari, ja que es tracta d’una estàtua urna realitzada per a ser el contenidor de les cendres d’un difunt, possiblement la dona que l’escultor va tractar de representar de forma idealitzada. Per a esta funció va ser utilitzada, com demostren les restes de fòsfor i calci procedents d’ossos i dents humanes trobades en la seua cavitat posterior, de manera ovalada, de 18 cm d’amplària i 16 cm de profunditat i 2500 cc de volum.
És una peça de gran transcendència per a la cultura hispànica, no sols per ser el principal exponent de l’art ibèric, sinó per la seua particular història que arranca amb una immediata venda al Museu del Louvre després de la seua troballa, la seua volta durant la II Guerra Mundial a Espanya i per la seua utilització com a icona tanta en qüestions polítiques, econòmiques, científiques o populars. A Elx es poden trobar reproduccions a grandària real en el Museu de l’Alcudia, en el Museu Arqueològic i d’Història d’Elx, en la Glorieta, al Jardí Artístic Hort del Capellà, dos a l’Ajuntament, en l’aeroport i en diversos llocs amb una àmplia diversitat de grandàries i representacions. Hi ha també una recreació en gres realitzada per Arcadi Blasco en l’avinguda del Ferrocarril i unes altres dos de Manolo Valdés, de gran tamany, al campus de la Universitat Miguel Hernández i a l’avinguda de les Corts Valencianes de la ciutat de València.