La tendresa

by | 30/05/2024

Un cant a totes les mares del món, també les dels escriptors
Temps de lectura: 2 minuts

Fa poc una professora d’espanyol per a estrangers em va dir que un dia, de bon de matí, a punt de començar la classe, hi va entrar un alumne que no era seu. Quan ja estava a punt de preguntar-li si s’havia equivocat d’aula, de sobte el va reconéixer. Sí que era alumne seu, però s’havia arreglat tant la barba i els cabells que estava irreconeixible. Els altres estudiants estaven igual de sorpresos. “Quin canvi!”, “Sembles més jove!”, “I això?”. I això: l’alumne va explicar que s’havia arreglat perquè sa mare venia de Rússia unes setmanes i no li volia donar un disgust.

Em va recordar a Camus dient que si la revolució consistia a volar un tramvia on podia viatjar sa mare, escollia sa mare. Però sobretot a la tendresa del revolucionari Maiakovski, aquell provocador que no volia que sa mare el vera recitant poemes incendiaris en un teatre de barri. Ah, però la mare es va encabotar i una germana la va dur a vore’l. Maiakovski ho sabia i recità uns versos bucòlics que el públic va escridassar amb ganes. A la mare li encantaren. De què es queixaven!? Si eren uns poemes preciosos! A un gest de Maiakovski, la germana se la va emportar a casa: ja n’havia vist prou, estava contenta, el seu fill era un poeta encantador, no l’avalotador que deia la premsa. Quan la mare estava fora, Maiakovski recità el seu veritable poemari.

Borges li va dir a Seamus Heaney que sa mare, ja morta, tenia una gran fe i que, tot i que ell no era catòlic practicant, seguia entrant cada dia a l’habitació materna a les quatre de la matinada –l’hora en què ella va morir– per a arruixar-la d’aigua beneïda i resar el parenostre, tal com ella li havia demanat. Este parenostre diari també el resa Avelino Arredondo, protagonista del seu conte homònim.

Agatha Christie adorava a sa mare, de qui deia que tenia una intuïció finíssima. Christie explica que açò era cert fins al punt que la seua germana li va dir una vegada: “Quan no vull que la mare sàpia res, ni tan sols ho pense en la seua presència”.

Roald Dahl també adorava a sa mare, a qui escrigué més de sis-centes cartes, i pareix que en totes li va amagar els seus maldecaps per tal que no patira. En el seu segon llibre de memòries, Sol pel món, acaba, de fet, en els braços de la mare.

Foto portada: Mare, de Sorolla.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

Et pot interessar

La follia

La follia

Un tema musical recorre els segles, tot i que no està inclòs en el Voyager que va per l’univers

El buit de la memòria

El buit de la memòria

La memòria i el buit a través d’uns desdejunis en Irlanda i unes reflexions en Picanya