No sé si algú repetirà algun dia, en les aules, en taula o en la televisió, allò de què històries com la de l’Holocaust foren una i no més; allò de què sabem aprendre de l’horror per a ser millors sers humans. Mira que han quedat documents històrics, i testimonis, i des del col·legi el xiquet amb el pijama a ratlles, i Anna Frank, i Primo Levi, i açò i allò. I res. Com una maledicció, com un malson recurrent, noves generacions venen a rellevar els qui moriren, i una espècie de tabula rasa nefasta renova el panorama mundial, que mai no deixa d’esglaiar-nos.
Hi ha qui apunta que, per primera vegada, estem assistint a un genocidi retransmés en directe a través de les xarxes socials. Potser per això, les protestes a favor de l’alliberament del territori palestí i el clam demanant l’alto el foc s’han generalitzat i continuen fent-ho dia a dia. En universitats, manifestacions i stories d’Instagram. La denúncia en qualsevol dispositiu mòbil.
Fa un parell d’anys que vaig descobrir Joe Sacco, historietista d’origen maltés conegut pels seus reportatges en còmic. El seu Palestina (1993) és el resultat d’un viatge, a principis de la dècada dels 90, al cor del territori ocupat, als carrers i les cases, per a conversar de primera mà amb els habitants d’una terra en conflicte eternitzat. No a soles és un reportatge gràfic d’una qualitat estilística notable, sinó que resulta especialment colpidor per l’abundància informativa i els seus detalls. Sacco es dibuixa a si mateix recorrent Palestina durant mesos, en una obra en primera persona que, tot i això, atorga el protagonisme als altres, a tots els altres, als palestins amb els quals es relaciona. Sacco narrador és el testimoni dels testimonis, el missatger dels lectors que decidixen abocar-se a eixa finestra oberta en forma de còmic.
Amb ell coneixem els racons, les històries dels vells, les veus dels qui s’han fet a la idea de viure en un estat d’alerta continuada. En blanc i negre, com fera Spiegelman amb Maus o Satrapi amb Persèpolis, viatgem a eixe altre costat de la Mediterrània que hui dia seguix davall dels focus. Només dos colors per a contar-ho tot. És el que ocorre quan allò que es conta crida.
Penosa conclusió: Palestina no passa de moda. Revisitar hui la novel·la gràfica de l’autor maltés és tan oportú com ho era fa trenta anys. Si demà continua sent-ho, o si esdevé, imaginem-ho, només una petjada, un document, un mai més, és una cosa que caldrà descobrir.
I ho escriurem, clar, siga com siga.
