El fotògraf Vicente Barberá Masip va morir en 1935, poc abans, a l’abril de 1931 havia cedit el seu estudi fotogràfic al seu nebot Enrique Desfilis Barberá a causa d’una greu malaltia que l’impedia fer el seu treball, autoritzant-lo a utilitzar la seua marca comercial. Desgraciadament pocs anys després, en 1938, Enrique Desfilis moria a París. En la fotografia, crida l’atenció l’autobús que cobria la línia a Burjassot, i és la seua matrícula la que tanca la forqueta de la data en què va ser presa la instantània, entre 1931 i 1938, i és que l’autobús va ser matriculat en el mateix mes en què unes eleccions municipals havien acabat amb la monarquia donant peu a la proclamació de la Segona República.
Però no sols en la vida política i social hi hagué canvis, també en la plaça de la Mare de Déu de València estaven produint-se’n; la finca on fins feia poc estava la Confitería y Pastelería de la Virgen ja ha sigut derrocada per a ampliar l’estret carrer de Navellos; en peus seguix l’illa de cases contigua, i en la foto s’aprecia el rellotge que anuncia que allí estava la rellotgeria de José Bosch. La projectada reforma de la plaça, que contemplava la desaparició de tots estos edificis fins al carrer del Convent de la Puritat, va quedar en suspens pel colp d’Estat, la Guerra Civil i una postguerra necessitada d’altres prioritats. Sobre eixos solars i amb finques encara per enderrocar, es va instal·lar en 1956 la Tómbola Valenciana de Caridad instituïda per l’arquebisbe Marcelino Olaechea. A mitjan dels anys 70 es va reprendre la reforma davall la direcció de l’arquitecte Emilio Rieta, demolint-se primer l’illa de cases on estava la Farmacia Montoro i traslladant la font al lloc que hui ocupa, tot i que l’actual, una al·legoria del riu Túria i les seues huit séquies dissenyada per Alfonso Gabino i acabada per Silvestre de Edeta, res té a vore amb la primera.
Per poc que ens fixem en la foto dels anys 30, vorem que en la façana de la Basílica també ha canviat alguna cosa, ja que actualment no hi ha tres portes sinó dos: la de l’esquerra s’ha encegat i s’ha convertit en una finestra. I si ens hi fixem més, vorem alguna cosa que no ha canviat: les làpides de l’època romana incrustades en la façana, trobades a mitjan segle XVII en obrir-se les rases per a la construcció de la capella. Perquè estem en el cor de la ciutat, no només geogràfic sinó també emotiu. Centre de reivindicacions cíviques i commemoracions fervoroses que a vegades traspassen els límits de la religiositat; la Verge dels Desemparats no sols és un referent merament religiós, sinó també un símbol intocable arrelat en el cor per a molts valencians. Tant és així, que en 1929, considerant que la Basílica era molt poc representativa del fervor dels valencians cap a la Maredeueta, es va constituir en el Palau Arquebisbal una junta presidida per l’arquebisbe Prudencio Melo per a l’ampliació de la Basílica, afegint-li una monumental capella que fera competència, no sols a la del Pilar, sinó a la del mateix Vaticà.
Es van barallar dos projectes, un en sentit longitudinal cap al carrer Samaniego i un altre transversal en sentit cap al carrer de la Farina. A principi de 1931 es va convocar un concurs, eixint guanyador el projecte transversal que va presentar l’arquitecte castellonenc Vicente Traver Tomás, el mateix arquitecte que havia dirigit les obres de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929. De la magnitud de l’obra, citaré només dos detalls; l’altura de la cúpula arribava quasi als 100 metres, trenta més que el Micalet, amb un diàmetre de 35. El colp d’Estat, la Guerra Civil i la terrible postguerra van deixar el projecte en el calaix de l’oblit. Quan anys més tard es va intentar la represa de l’ampliació, les obres es van trobar amb el cor de la Valentia romana i el projecte va quedar definitivament arxivat. I ara, gaudiu de la pau i l’assossec que transmet esta magnífica fotografia, presa en temps difícils per l’estudi Barberá Masip – Desfilis.
Projecte de nou temple en honor a la Mare de Déu dels Desemparats en la ciutat de València
