A les nou de la nit encara no li abellia sopar a Amparín, i a les deu s’alçava de l’engrunsadora per a llevar-se l’arena de les sabates.

—La platja… Que bé que s’estava! No sé com dieu que vos cansa. Jo no me n’haguera tornat tan prompte.

—Menja alguna coseta per a sopar, si vols eixir, xiqueta.

—Però iaia, si no puc. Tu saps la burrada que m’he embotit? Amb això tinc jo, normalment, per a una setmana.

—Bé. Com vullgues. Tu sí, Vicenta. Menja encara que siga un entrepanet. Jo, amb el meu café amb llet, vaig que xute…

La revetla de la plaça del Carme era senzilla i modesta. Garlandes de colors, fanalets, traca… Tot el veïnat, jóvens i vells, estava allí, des de l’obrer humilíssim fins a l’artesà més o menys progressista i culte, que era l’ànima del barri, personificat pel pintor amb propensió a la decoració, el tallista d’imatges, el marqueter, el restaurador de mobles antics… Un tipo d’artesans que, tot i ser sensuals amants dels tòpics més populars, coneixen a Donatello, Benvenuto Cellini i Boule. L’artesà del barri del Carme, que és tradició viva, resta de velles i oblidades glòries gremials que ennobliren el regne… I hi estaven també Dolores i els seus, i fins els amos de les botigues i els seus deutors fraternitzaven aquella nit.

Tenia la festa la seua orquestrina i el seu ball, que just començava llavors, a les deu i mitja, com esperant la il·lusió d’Amparín per traure-la a ballar. Però l’èxtasi de la xicona eren les torroneres i les venedores de panolles torrades i codonyetes. Davant d’aquella olor, que era l’olor de la infància, li tornava la gana.

—En vullc, iaia. Compra-me’n, que m’he deixat el moneder en casa i no porte ni un quinzet damunt.

—Porqueries. Només porqueries. Ganes d’embrutar-te l’estómac, per a demà posar-te malalta en l’aeroplà.

L’anciana bonegava, però, catxotxes com era amb la neta, hi va accedir.

Vicenta s’avorria, perquè no volia ballar. En canvi, Amparín sí que va ballar, quan va donar fi a l’irrisori festí. Un parell de balls només. La tercera petició no li la va fer un xic del barri. Li la va fer algú que avançava a contrallum i que va contribuir a dibuixar una pinzellada d’espant al rostre de la seua iaia.

—Jaime…!

—Anem a casa i m’expliques açò.

La gent s’adonava que alguna cosa estava a punt de passar, i un cor de curiosos va envoltar l’escena. Fins i tot els músics, ignorants del que ocorria, van deixar de tocar un moment… Però no va passar res. Que un home s’emportava una dona. Només això. I que l’anciana que vivia al carrer de Moret se’n va tornar plorant a casa, en companyia d’aquella jove que tenia rellogada.