Quina gràcia Maria Abradelo. A finals dels anys 90, el programa Canta Canta recorria les places dels pobles valencians amb la seua estètica d’orquesta i cadafal. Era una oda a la popularitat acolorida i el sopar de cabasset, tot de monyos cendrer i de senyores estupendes que s’arreaven un comounaola que tombava de tos, potser pensant en els amors contrariats de la seua vida, tan lluny del bollit dels Dimecres de Cendra i rutina que els havia tocat en la tapa del iogurt. A l’altre costat d’aquelles teles panxudes i totèmiques que presidien el menjador, 350.000 espectadors cantaven i criticaven a cor què vols i s’ho passaven mel: Xe, mira, si això de darrer és la catedral de Benissa! Que el Canta Canta aplegara al teu poble era comparable a l’adveniment dels Reis de l’Orient, de la caravana de gitanos de Macondo, a trobar-te els Coldplay en l’ascensor.
Maria era la flautista d’Hamelin. La reina indiscutible i pirotècnica de tots els somnis. La magrana del misteri que baixava entre núvols i s’obria angèlica i delirant sobre els caps dels fidels en èxtasi. I vinga la gent a cantar al peu del cadafal. I vinga el xandall de tactel i els ullets melosos de nòvios i nòvies quan els guapos i guapes més arravatats pujaven a l’escenari holajosericardquèvasacantarmos i agarraven el micròfon, convertit en l’Excàlibur de la gent, que els coronava durant cinc minuts d’eternitat davall les estreles.
Però parlàvem de Maria. Quina gràcia l’Abradelo, tu, quines espardenyades, perquè la xica s’esforçava per parlar en valencià però no n’atinvaa una. És guapa, però no n’atinava una. Pobra. I vinga la rialleta. Trenta anys després (de tot fa ja trenta anys, puta misèria) ací estem, trobant a faltar l’esforç d’aquella presentadora en flames que maldava per parlar la llengua del poble, sense estridències i sense vergonya, donant-li un punt d’alegria mestissa a la qüestió i mostrant, en el fons, un gran respecte.
Vos ho imagineu hui? Hui, À Punt compraria el format a una productora madrilenya i ens estacaria un ens humà presentador que s’adreçaria en castellà a la gent, no siga cosa que tinguem un disgust, especialment si el programa es grava al sud del túnel del Mascarat. I fins i tot no és descartable que si un grup d’abrandada xavaleria tirava per Zoo o Sandra Monfort, els plantaren davant un tall de gilipolles amb banderes al crit de Yosoyunmongolunmongolunmongol metres el realitzador s’enjugassa lúbricament amb aquelles teles flamejants, que ací estem per la convivència.
Ja veieu, em pose a comparar i em venen ganes de demanar al nostre savi Josep Daniel Climent que incloga a Maria en la pròxima entrega d’herois de la dignificació del valencià.
Maria, torna. Et devem una disculpa.









