He llegit per tot arreu que l’Informe Pisa de 2026 ha estat desastrós en molts aspectes. Per exemple, que un alt percentatge d’adolescents han deixat de ser capaços de comprendre textos mitjanament llargs, extraure’n les idees principals o fer-ne resums correctes sense acudir a la intel‧ligència artificial. M’ho crec. Una bona amiga és mestra, i cada poc de temps té anècdotes que em posen els ulls com a plats i una sensació de desassossec prou desagradable a l’estómac.
Fa unes setmanes, en un dinar familiar, parlava amb el meu cosí del fet que hem sigut la darrera generació (ell té 24 anys i jo 28) que ha viscut una infància en què el contacte amb els dispositius electrònics era, com a molt, l’estona que dedicàvem a mirar Los Simpson a les dos de la vesprada i H₂O els dissabtes pel matí. No vam tindre mòbil fins ben entrada l’adolescència i, a més, l’ús que en féiem es limitava prou a WhatsApp (encara recorde com al‧lucinava al principi amb l’agilitat de l’intercanvi de missatges amb els amics), a un Instagram que hui recorde com rudimentari i quasi vintage i a les –per sempre marca generacional– aplicacions per a elaborar collages molt coents. Ni stories infinites, ni TikTok sobreestimulant, ni IA més enllà del buscador de Google. Nosaltres encara vam créixer amb la bici, la pilota i els arraps als genolls; encara inventàvem mons al pati de l’escola… i també llegíem. Si mire cap arrere, evoque vesprades de Gerónimo Stilton, Kika Superbruja, Laura Gallego i la col‧lecció taronja de Barco de Vapor. Em pregunte quantes de les generacions posteriors recordaran també les seues lectures; em pregunte si els llibres constituïxen i si van a seguir constituint fites generacionals.
No em malinterpreteu, no pretenc ser simplista. Sé que sempre han existit, existixen i existiran els bons lectors i la gent que no llig gens. Però és innegable que, més enllà d’informes, estadístiques i percentatges, hi ha alguna cosa en l’aire de trista, envellida, antiromàntica. Com que els xiquets naixen ja vells, com deia Estopa. Està de moda ser gris, pragmàtic, quasi ataràxic. Fer-se major abans de temps implica també considerar les etapes vitals prescindibles. Els xiquets encara s’avorrixen? Continuen mirant per la finestra del cotxe en els viatges llargs imaginant, què sé jo, una figura que fa parkour amb els obstacles de la vora de la carretera? O muntant-se videoclips inventats al cap mentre escolten cançons a l’autobús, al metro? Perquè crec, en el fons, que el problema va molt més enllà de llegir més o menys o d’esforçar-se o no fer-ho. L’autèntic problema, pense, és eixa espècie de cinisme que cada nova generació sembla adoptar una mica més i més prompte que les precedents. Com podria somiar, inventar escenaris fantasiosos a la ment o prendre’s el temps per a llegir una novel‧la algú que passa les hores lliures comparant-se amb influencers, ofegant neurones fent scroll durant hores i rebent constantment missatges prenyats d’una frivolitat malaltissa?
Hem de transmetre als més jóvens que ser gris és una merda, que ser ignorant és perillós, que ser materialista i superficial fa vergonya. Perquè el més alarmant no és l’Informe Pisa, és constatar la pèrdua prematura i generalitzada de la infància.
