Non omnis moriar
Horaci
Molts dies sopàvem en les voreres. Havíem apurat entre jocs o descobriments les llargues hores de sol però encara volíem més, perquè sempre en volíem més i perquè l’espai domèstic que ens esperava era un àmbit d’alguna manera alié, invariablement governat pels adults i les seues incomprensibles regles, com eixa que impedia anar pels carrers amb les bicicletes quan queia la nit, quan de res servia proclamar o exhibir la presència de la flamant dinamo que activada pel ressort que l’acostava a la roda feia encendre’s la llum davantera, produint aquell soroll sord de fricció constant que feia possible el prodigi, compassat al ritme del pedaleig.
No ens deixaven traure les bicicletes per la nit, però a partir de cert moment aconseguírem permís per a sopar junts en les voreres de les nostres cases perquè vivíem més o menys prop els uns dels altres, i portàvem entrepans que ens preparaven les mares, i una volta reunits començàvem l’àpat comentant els seus diferents continguts, o bescanviant-los parcialment, i em recorde partint el meu per la mitat a insistent requeriment d’algú, trencant-se’m el cor per perdre bona part de l’amorosa i sucosa truita de creïlles de ma mare, i rebent a canvi mig entrepà de sec i fastigós companatge, fet o treballat amb una més que evident desgana.
La nit es feia plena mentres liquidàvem aquelles menges, i les llums dels carrers s’encenien des dels espaiats i alts pals de fusta que sostenien uns fanals situats al final d’un braç metàl·lic que eixia més o menys horitzontalment d’aquells pals, com una solitària branca antinatural, i que expandien una il·luminació blanquinosa que recorde com la d’una cúpula càlida i protectora. Per damunt d’aquelles llums, les copes dels pins eren una massa fosca i suggeridora que abastava tot el Vedat insinuant formes estranyes, siluetes que semblaven noves i que es retallaven contra un cel amb una altra qualitat de la foscor però sempre acaramullat de les estreles dels estius.
Alguns o molts d’aquells pals de fusta que sostenien els fanals tenien clavada, a una altura que ens feia impossible arribar però que ens permetia la seua lectura, una xapa metàl·lica platejada amb un relleu presidit per una calavera i dos tíbies creuades per darrere, i una llegenda que sense massa miraments ens advertia: No tocar. Peligro de muerte. Ni tan sols l’atractiu dibuix d’aire piratesc (tan apreciat a certes edats) podia llevar-li solemnitat a la sentència, o un poder de seducció ambivalent que convidava precisament a tocar-lo, en eixe joc innat d’exhibició i estupidesa (també tan apreciat a certes edats) que impedix als xiquets en trànsit a l’adolescència valorar la immensa fragilitat de tot, quan tot sembla etern i la mort un horitzó irreal o inconcebible per llunyà.
Tots tocàrem, en unes nits o altres, desafiants i feliços, qualsevol d’eixos pals. Primer només amb un dit que s’acostava lentament entre l’expectació silenciosa dels altres, després amb tota la mà plantada sobre aquells pals d’un diàmetre aproximat d’un pam, comprovant i proclamant que no passava res, desitjant d’alguna manera que realment passara alguna cosa perquè res sabíem de les pèrdues ni del dolor ni de la pena, quan tot era part d’un escenari confiat i segur i del qual seríem sempre actors principals.
Jo recorde tot aquell joc provocat per aquella xapa metàl·lica com la primera representació més o menys oficial o conscient de la mort, que en més d’una nit d’aquelles ens convocà a parlar d’ella amb un to festiu i frívol que inconscientment mai volíem ni podíem abandonar, i menys quan algú simulava, al temps de tocar el pal, un crit esgarrat i letal o una convulsió tan còmica com falsa. Eixe crit o els immediats riures desbocats dels altres tallaven en sec el cant constant del grill que podíem tindre més a prop, i que només reprenia la seua amorosa lletania tímidament, passats uns minuts.
Moltes voltes torne amb la memòria a eixos sopars dels entrepans en les voreres, a la nostra benvolguda innocència, a la mitjanit que marcava el límit i la tornada a casa, a tots eixos moments feliços davall dels fanals i de les ombres protectores i solemnes dels pins, a la sensació exacta que només recupere en alguns instants fugissers dels meus estius d’ara, quan tots els grills han emmudit i el record enyoradís del seu cant llavors omnipresent és un conjur senzill i conscient, un raig de llum sonora i nocturna contra el temps, contra les tíbies i les calaveres.
