L’apocalipsi va aplegar un 11 de gener de 1917 a Nova Jersey. Això almenys van pensar, estremits de terror, els més de 900 interns del sanatori mental de Snake Hill, veient que el cel esclatava literalment sobre els seus caps i es convertia en una colossal bola de foc, alimentada per hores i hores d’explosions ensordidores que somovien no sols els fonaments del seu edifici, sinó fins i tot els de la veïna ciutat de Nova York, escampant una muntanya de fum que creixia fins a cobrir l’horitzó amb un obscur vel tòxic i impenetrable.
Aquell episodi, però, deixà per a la història una deliciosa mostra d’enginy i de pietat que feia gust de gelats i fruita fresca.
Anem a pams: a principis de 1917 els Estats Units d’Amèrica encara no havien declarat formalment la guerra a les potències centrals, però ja venien armes als aliats, cosa que els posava en el punt de mira dels alemanys. Tant era aixina, que eixe mateix mes, el dia 16, els servicis secrets britànics intervingueren una lisèrgica comunicació xifrada entre Alemanya i Mèxic coneguda amb el nom de Telegrama Zimmermann, en què el secretari d’Afers Estrangers alemany, Arthur Zimmermann, escrivia al seu ambaixador en Mèxic, Heinrich von Eckardt, per tal que oferira als mexicans ajuda per a envair Texas, Arizona i Nou Méxic amb l’objectiu de perjudicar els Estats Units si estos es decidien a intervindre en Europa.
El telegrama, publicat per la premsa nord-americana, va acabar de decantar l’opinió pública i espentà el president Wilson a la guerra. Mig any abans, el 30 de juliol, agents alemanys havien dut a terme el sabotatge que ocasionà les explosions de Black Tom, en els molls de Nova York, amb el resultat de set morts, desenes de milions de dòlars en danys materials i la mateixa Estàtua de la Llibertat afectada. Els ànims estaven encesos i la psicosi a flor de pell.
En tot aquell context, el mes de gener de 1917, en Kingsland, Nova Jersey, un accident en la fàbrica de municions i explosius de la Canadian Car and Foundray va detonar vora mig milió de peces d’artilleria en una diabòlica reacció en cadena que va durar hores. Fou l’infern en la terra. Al bramit dels obusos que rebentaven se sumava un cel negre-taronja en el qual només faltaven àngels amb trompetes i legions de genets cadavèrics per a endur-se els condemnats. La fàbrica fou arrasada fins a l’última pedra. Si no hi hagué morts, va ser gràcies a la sang freda d’una empleada, Theresa McNamara, que va poder avisar els caps de secció en els primers minuts de l’accident per tal que evacuaren els treballadors.
I el sanatori? Bé, en la propera Snake Hill hi havia un centre per a malalts mentals. Aquells innocents van pensar que efectivament el món s’acabava i van entrar en pànic. N’eren vora mil! Llavors entrà en joc el geni del superintendent George W. King i del doctor James Meehan. Ells tampoc tenien idea de què estava passant, però ordenaren que tragueren cadires al pati, col·locaren allà els reclusos i els repartiren tots els gelats i la fruita que hi haguera a les cuines. I senzillament els van dir que aquell rebombori era perquè la Primera Guerra Mundial havia acabat, els aliats havien guanyat i el govern havia manat celebrar-ho amb un fabulós castell de focs d’artifici.
Així, mentres menjaven llepolies i els esclats de la pólvora es duplicava en mil parell d’ulls ben oberts entre oooohhhhh i ahhhhhh i aplaudiments extasiats, va transcórrer el més bell dels apocalipsis.
