El terme canícula, que fa referència a l’època més calorosa de l’estiu a l’hemisferi nord, ve del llatí canicula, que vol dir gosset o gossa. Durant els períodes mes calorosos d’estiu, els antics romans veien en el seu punt més àlgid l’estrella Sírius, de la constel·lació del Gos Major, a l’alba durant estos temps de més xafogor. Els romans s’ajudaven de la mitologia per a poder comprendre i orientar-se en el temps, un tema sempre cabdal, essencial per a planificar l’agricultura i, llavors, la supervivència; a més de complir la necessitat humana de dividir els cicles vitals.

Ens ha romàs la paraula com a fòssil d’una època en què els humans, lluny d’estar proveïts de les tecnologies necessàries per a poder predir el clima amb l’exactitud actual (i, encara ara, l’exactitud és estadística), recorrien a l’anàlisi dels astres per a dividir el temps. És fàcil desacreditar ara estes creences com a supersticions, però eren resultat d’unes observacions intel·ligentíssimes fetes amb paciència i sistematicitat: ara sabem que la translació i rotació de la Terra és el que causa el dia, i que el Sol i la Lluna transformen la temperatura i les marees… La mitologia, doncs, només ajudava a aportar-li una capa de significat, d’orientació a aquelles observacions.

Tot i que hem perdut la capacitat de conéixer amb precisió la disposició dels astres, la població general ha aconseguit un coneixement més ampli del clima, perquè no ha deixat de ser una necessitat per a la supervivència, l’organització de la vida. En el context del canvi climàtic, els científics s’han esmerçat a fer accessibles els perills que té el calfament global, sense massa èxit. Però amb tota la informació existent i l’experiència immediata dels efectes del canvi climàtic, per què encara és tan prevalent el negacionisme climàtic?

El món antic ens mostra la paradoxa en què una civilització que va assolir un grau altíssim de desenvolupament humà no va necessitar un grau equivalent de desenvolupament tecnològic, molt menys a l’escala que hem viscut el passat segle i mig. Tot i que la ciència és una forma de coneixement extremadament poderosa que ha permés estendre les fronteres de la vida, té alguna cosa d’inhumana que ja foren capaços de detectar els primers detractors i, no debades, la ciència i la tecnologia avancen cada vegada més cap a l’àmbit del transhumanisme: el viatge espacial, la intel·ligència artificial, les pròtesis robòtiques, la medicina regenerativa.

.

La pervivència del descrèdit climàtic

Davant de la idea del creixement lineal i progressiu, la vida evoca constantment metàfores de cicle. Els nostres cervells, construïts per a organitzar el pensament en patrons, no pot evitar fixar-se en els elements repetits; així estalvia energia el cos en un món en què d’antuvi allò normal era l’escassedat. Però no només això: la climatologia i la inevitabilitat de la mort semblen també construir esta visió de cicle com una experiència inherent, entre d’altres. Amb la persuasió dels vaivens de la vida, dels cicles astrals, és molt fàcil construir la il·lusió que açò no és cap altra cosa més que una de tantes vegades que el planeta s’ha calfat i, després, s’ha refredat. I el problema és que és veritat, només que el matís està en el fet que estos cicles els estem alimentant nosaltres, els sers humans, i es tornaran cada vegada més brutals i posaran la vida humana cada vegada més al límit si no hi fem res…

Part de la raó de la pervivència del descrèdit climàtic és el fracàs dels polítics i científics climàtics, en expressar una contradicció difícil de resoldre: que tot canvi té un cost econòmic, humà i social. La voluntat de convéncer de la urgència real de canviar les nostres fonts d’energia entra en conflicte amb la realitat no només d’un món finit (aspecte sobre el qual la ciència climàtica ha posat tot l’èmfasi), sinó també d’un món amb interessos en contradicció.

De fet, recents investigacions sobre els motius que impulsen les persones a sostindre en el poder els governs autoritaris de les darreres dècades no són, en la majoria de les ocasions, motius de necessitat o d’egoisme, sinó una pulsió empàtica. Una empatia, evidentment, instrumentalitzada a través de la victimització, una estratègia que veiem sovint en els discurs polític de l’extrema dreta: l’amplificació de les desigualtats quotidianes i que apunten contra els mecanismes de protecció social plantejats, ja fa unes quantes dècades, pels Estats del benestar. Però estes desigualtats són reals, i tot i que la necessitat de la transformació climàtica a llarg termini són innegables i exigixen una actuació inajornable, la gestió de l’ara-i-ací, tot i que una exigència perversa, és una angoixa real per a les persones, com som nosaltres, amb unes inquietuds del món en què vivim en l’actualitat.

Ni tan sols les persones que creiem fermament en el canvi climàtic som immunes a la contradicció de la immediatesa, i ens n’anem del viatge i fem tota mena de consums que a poc a poc van contribuint a la seua destrucció. L’alternativa és l’aïllament social, la renúncia teatralitzada a una vida de benestar i comoditat, però sense plantejar la construcció d’una societat diferent, només una cèl·lula experimental d’habitabilitat relativa.

Davant la realitat que el consum d’energia és un fet inevitable de la vida, i més particularment en la nostra societat, les persones amb consciència climàtica no són capaces d’aportar una altra resposta que apuntar a un fet que, si bé és cert, no deixa de ser una neteja de la culpabilitat pròpia: que els principals focus de contaminació són els Estats, les grans indústries, les grans fortunes. Amb este discurs expiatori és normal que algunes persones no vullguen responsabilitzar-se’n, i que es vegen perjudicats per les desigualtats inherents a intentar reassignar recursos dins d’una economia capitalista. La falta de sinceritat és un pecat molt més greu que la falta de coherència, i és una malaltia endèmica als moviments d’esquerra. La incapacitat d’enfrontar-nos a les nostres contradiccions no només alimenta la desafecció política, sinó en general la capacitat de prendre millors decisions.

El problema no és només un de comunicació, sinó de cosmologies. La ciència perseguix l’objectivitat i, en això, creu en la linearitat, en la causa-efecte. Els models rectilinis dels climatòlegs sobre el calfament global s’han posat en qüestió amb el descobriment que una de les emergències més immediates és l’aparició d’una alteració en els corrents oceànics que, si s’establix definitivament, podria causar una davallada forta de les temperatures i les precipitacions al continent europeu i en contraposició, un ascens de temperatures i humitat a l’hemisferi sud. Un canvi irreversible i inadvertit que demostra que les línies rectes només existixen sobre el plànol matemàtic.

.

L’auge de les pseudociències i el pensament conspiratiu

Contra l’optimisme (no debades el positivisme és el moviment filosòfic precursor de la ciència moderna), la societat contemporània ha experimentat un fort auge de les pseudociències i del pensament conspiratiu. Hem de recordar que el segle XIX va ser el segle de la il·luminació tecnològica i científica, però també va ser el moment de l’aparició de la maçoneria, l’espiritisme, l’homeopatia o altres corrents espiritualistes. La raó, el positivisme i la ciència no van substituir la mitologia, sinó que les van desplaçar cap a altres àmbits, sempre intentant recuperar un espai d’humanitat perdut pels freds racons de l’objectivitat.

Per això, trobe que el conflicte entre ciència i pseudociència o superstició és, sobretot, lingüístic i psicològic. El pensament religiós no és “fals”, contraposat a la realitat científica, sinó que existix en la interfície entre el plànol psicològic real (l’experiència viscuda) i l’imaginari. Les pseudociències tenen moltes característiques afins a les religions, perquè apareixen quan la ciència no és capaç de donar caliu a la necessitat d’empatia humana: el metge diu que el càncer és incurable, l’oportunitat de curar-lo amb una injecció de suc de taronja és un bàlsam d’humanitat davant l’horror de la realitat crua.

Si els antics romans empraven la mitologia per a omplir els buits dels fenòmens quotidians més enllà del que l’observació precisa era capaç d’arribar, en el nostre món la pseudociència ompli l’horror vacui entre l’excés d’informació, la ciència i l’individu; sobretot en una època en què la individualitat s’ha transformat des d’una cèl·lula bàsica de civilitat cap a un espai místic en què l’autonomia personal va devorant, a poc a poc, altres aspectes de l’experiència personal i social. Al remat, esta és la nostra principal diferència. Qui pensa que hi ha una conspiració global per a modificar el clima a través de tecnologies que freguen allò alienígena no està tan lluny, en termes psicològics, dels qui creuen que amb tancar unes poques empreses i prohibir fer envolar uns quants avions de multimilionaris ja n’hi hauria prou per a salvar el planeta. La diferència està en el fet que uns creuen en la societat i els altres en la tecnologia.

Hem de reconéixer que la ciència climàtica ha mort d’èxit. L’èmfasi en l’explicació tècnica de les causes i les conseqüències del canvi climàtic s’ha fet per la inèrcia de creure que els humans contemporanis estàvem lliures de les pressions de les mitologies. La precisió amb què coneixem les nostres possibilitats de desastre és tan aguda (i necessària per a poder portar avant mesures que la contraresten) que ha acabat per deixar-li molt d’espai a les mitologies: col·lapsistes, negacionistes, sostenibilistes, decreixentistes… la ciència no ha substituït la creença, sinó que encara en l’actualitat la complementa. Només que ara no som capaços de recuperar l’observació directa dels astres entre tant de soroll, entre tanta inèrcia.

.

Les humanitats són imprescindibles

En el temps de vertiginós transhumanisme la tecnologia sembla que ha deixat de ser capaç d’atorgar-nos totes les respostes que necessitem. Encara que siga capaç de crear-se, eventualment, la intel·ligència artificial general (AGI), una ment artificial veritablement capacitada per a crear i raonar com una ment humana, o potencialment més enllà, això no serà capaç de substituir el buit persistent deixat per la necessitat humana de construir significats. Si inundar-nos d’informació no ens ha fet superar les barreres de la nostra civilització, com per exemple a l’hora de coordinar una resposta efectiva al repte del canvi climàtic, queda clar que el paper de les humanitats sobreviurà a, si arriba, la pròxima era tecnològica; encara que siga perquè són les úniques capaces d’analitzar, disseccionar i gestionar les imatges que alimenten la desafecció amb la vida.

Les humanitats no fan, com diu el tòpic, individus amb mentalitat crítica. Exemples n’hi ha a cabassos de filòsofs i pensadors que han perdut el cap per este o altre interés. Però la seua importància rau en el seu rol com a caixa de ferramentes. Mantindre les humanitats vives no és una qüestió de romanticisme ni de superstició: és una necessitat contra aquells que pensen que la ciència mata les mitologies, quan en realitat únicament les desplaça cap a llocs insospitats, cap a les inquietuds humanes de cada moment.

Per això, durant esta canícula, hidrateu-vos, cuideu-vos de la calor, i llegiu molt.

.

‘Uranographia’ de Johann Bode (1801). Font: e-rara