No sé ja on vaig llegir que els camins cap al cel semblen l’infern i els camins cap a l’infern una senda celestial. Fa uns dies parlava amb una bona amiga de l’aïllament. L’aïllament com a malaltia generacional. Cada època en té les seues. Particulars. Característiques.
La nostra és una generació de bambolles, de serps que es mosseguen la cua. En un moment històric en què els psicòlegs han deixat de ser “eixos que tracten bojos” trobem, paradoxalment, una epidèmia silenciosa de malaltia mental i patiment, de soledat i suïcidi, de fatalisme visceral massa voltes camuflat d’humor més o menys negre. Estem tristos, ansiosos; depenem de les descàrregues ràpides d’una serotonina de laboratori que vampiritza l’energia. Dumb scrolling per a evitar pensar els pensaments, sentir les sensacions, transitar els camins irregulars d’una jornada d’existència. La pantalla com a companyia. Clar. I si no és ella… qui?
Perquè de la mateixa manera que no estem dissenyats per a set hores al dia de reels i fragments virals de cançons comercials, tampoc ho estem per a estar a soles durant dies, sense interaccions, sense converses, sense eixir fora de nosaltres mateixos. El cervell és un instrument amb fam d’estímul, d’experiència. Si no viu, imagina, i si imagina massa, s’autodestruïx, com un paràsit d’ell mateix. La hiperreflexió no marida bé amb l’acció, però sí amb un excés d’autoconsciència.
A este sistema post-postmodern de dubtosa brúixola moral, d’oligarques genocides i tecnologia depredadora no li agrada la comunitat. Fer comunitat significa reconéixer les bambolles i rebentar-les; significa apagar el mòbil, eixir d’un mateix, deixar que un altre penetre la teua visió de la realitat amb una altra visió de la realitat. Significa compartir, mirar uns ulls, abraçar, riure. Significa oposar resistència a una vida de virtualitat malaltissa i, potser, retrobar una llum que no ha desaparegut, però és feble.
Potser la clau estiga als balcons, junts, una nit qualsevol d’estiu. I al voltant d’una taula. Al cotxe cantant junts. O en un banc, al carrer. En menys temps menjant-se el cap i el cor i l’ànima i més demanant unes pizzes. Potser és fàcil aconseguir que la serp deixe de mossegar-se la cua. I si deixar les illes requerix un vaixell, caldrà, tal volta, construir-lo en companyia.
