Commemorar un sant hauria d’anar més enllà de repetir el relat canònic sobre la vida i miracles d’un sant o de les raons de la seua popularitat. I aprofitar l’ocasió per parlar d’història, contextos, i valors; i d’una cultura general que caldria reivindicar amb legítim orgull per lo que fa a les millores que ha aportat a la humanitat. Una cultura general tan lligada a la cultura religiosa i que tant han participat en la consciència col·lectiva que ha contribuït a assolir una imprescindible cohesió social.
I podem intentar aplicar eixes idees al cas de sant Antoni de Pàdua (1195-1231), que celebrem el 13 de juny. Un sant al que també es coneix amb uns altres sintagmes preposicionals, com ara sant Antoni “d’estiu” (el “d’hivern” és sant Anton “abat”, “el Gran” o el “del porquet”, 17 de gener); sant Antoni “dels albercocs” (per l’època en què eixa fruita assolix la plenitud); i també “de Lisboa”, pel lloc del seu naixement; i al Vèneto (del que forma part Pàdua/Padova, on va morir), simplement “Il Santo”, el sant per antonomàsia. Però, abans de continuar, situem-nos en el temps i l’espai en què va viure el sant lisboeta.
Context històric
En la marxa dels cristians cap al sud en la Península Ibèrica, el rei Alfons VI de Lleó i Castella havia conquerit en 1085 Toledo, la ciutat que domina la gran frontera central representada pel riu Tajo. Sis dècades més tard, en 1147, el rei portugués Alfonso I Henriques va arribar a l’estuari del mateix riu (Tejo en portugués) prenent-li la riba nord als almohades. Això va consolidar Portugal com a regne independent de Castella i Lleó alhora que s’impulsaven obres de prestigi com el monestir agustinià de São Vicente de Fora, dedicat a sant Vicent Màrtir.
Més al sud estava l’imperi almohade, en mans d’un grup berber que havia eliminat les taifes ibèriques, unificat el nord magrebí amb Al-Andalus, i implantat una interpretació rigorista de l’Islam i amb l’àrab com a llengua administrativa i religiosa tot i que els berbers parlaven amazic. Mentrestant, entre 1198 i 1216 el papat estava en mans d’Innocenci III, un papa de fortes conviccions teocràtiques i que, a més d’ampliar els Estats Pontificis a Itàlia, va impulsar tres croades contra els enemics de la cristiandat occidental.
La primera croada, destinada a conquerir Terra Santa (1202), no va assolir el seu objectiu sinó que la força expedicionària va ser desviada cap a Constantinoble, que seria saquejada pels venecians. Una segona, ara contra els càtars o albigesos (1209), es va resoldre amb la persecució i extermini d’eixos dissidents i amb la incorporació del Llenguadoc al regne de França; amb l’afegit de la mort de Pere II el Catòlic, rei d’Aragó i comte de Barcelona a la batalla de Muret (1213), i la pèrdua d’influència catalana en un Llenguadoc annexionat al regne de França. I la tercera croada, superposada a la segona, va ser dirigida contra els almohades a la Península Ibèrica. En concret, una força cristiana encapçalada pel rei castellà Alfons VIII de Castella, Sanç VII de Navarra, i Pere II d’Aragó (que l’any següent moriria a Muret), va destruir l’exèrcit musulmà a Las Navas de Tolosa (1212; Jaén), prop del pas que permet l’accés de la Meseta meridional a Andalusia, Despeñaperros. Això va obrir el pas a l’hegemonia dels regnes cristians, que en poques dècades avançarien cap el sud amb la caiguda de les Balears i Pitiüses i la formació del regne de València; l’expansió de Portugal cap a l’Algarve; i sobretot la de Castella reunificada amb Lleó, i que de la mà de Ferran III el Sant, es faria amb Extremadura (Trujillo, Cáceres), Andalusia occidental (Còrdova, Jaén i Sevilla) i consolidaria la Manxa.
Sant Antoni de Pàdua en la història i la llegenda
En eixe context, l’any 1195 havia nascut a Lisboa Fernando Martins de Bulhões, el futur sant Antoni de Padua. De jove va estudiar al monestir agustinià de São Vicente de Fora matèries com ara teologia i Sagrades Escriptures, i autors de la talla de Jeroni d’Estridó, Agustí d’Hipona, el papa Gregori el Magne, Bernat de Claravall (reformador de l’orde dels cistercencs), i autors clàssics com ara Ovidi i Sèneca. Va continuar els estudis al monestir, també agustinià, de la Santa Creu, a Coimbra, on va entrar en contacte amb una comunitat de franciscans, una orde mendicant i de predicadors recentment creada a la Úmbria (Itàlia) per Francesco d’Assisi.
L’any 1220 va arribar la notícia que cinc missioners franciscans havien sigut decapitats al Marroc i que, rescatats els cossos, van ser enviats al monestir de la Santa Creu de Coimbra per ser-hi soterrats. Galvanitzat per la situació, Fernando Martins de Bulhões va demanar l’ingrés en l’Orde franciscà i va adoptar com a nom religiós el d’Antonio, pel sant egipci del segle III-IV que donava nom a l’ermita dels franciscans de Coimbra; un sant que des del segle XI era considerat protector contra l’ergotisme o foc ardent. I el seu símbol, la TAU, T, va ser adoptat també pel lisboeta.
Col·legi franciscà de sant Antonio de Pàdua, a Alacant. Amb el símbol “T” (lletra Tau) que caracteritzava els dos sants homònims, sant Anton Abat i sant Antoni de Pàdua
Un any després Antonio va participar, amb uns 3.000 franciscans més, en el Capítol general de l’Orde, on va vore i escoltar en persona a Francesco d’Assisi. La convicció, cultura i forma de predicar que tenia Antonio, molt didàctica, rica en metàfores i al·legories alusives a les Sagrades Escriptures, es va posar prompte de manifest, i el mateix Francesco li va enviar una carta demanant-li que ensenyara Teologia a la Universitat de Bolonya, la més antiga d’Europa fundada el 1088 a l’Emília-Romanya, a l’extrem meridional de la Vall del Po.
Un dia que es dirigia a la costa adriàtica, on volia predicar, es va detindre en un llogaret pròxim a Rímini; i com que ningú no el volia escoltar se’n va anar a un riu veí i, segons la tradició, els peixos traïen el cap per sentir-lo millor:
«Vostra paraula divina / forçà els peixos de la mar
/ perquè isqueren a escoltar / vostra admirable doctrina».
“Sant Antoni predicant als peixos” (1646), de Juan Carreño de Miranda. Museu del Prado, Madrid
Segles després, ja en el s. XIX, eixe miracle va ser reinterpretat en clau musical per Gustav Mahler en la cançó romàntica Des Antonius von Padua Fischpredigt (“Sermó de Sant Antoni de Pàdua als peixos”; 1893): «Sant Antoni va fer el seu sermó i trobà l’església buida. Aleshores se’n va anar cap el riu per fer-ne la prèdica als peixos / on bateguen amb les cues / que brillen a la llum del Sol». La cançó esmenta les diferents espècies de peixos que traien el cap per sentir el sant: carpes, lucis, “bacallars de riu” (¿?), anguiles, esturions, i fins i tot tortugues i crancs de riu. Però, ai!, al final, «Acabat el sermó, cadascun fa mitja volta, els lucis romanen sent lladres, les anguiles grans amants. La prèdica els ha agradat, però segueixen sent els mateixos d’abans». Qui sap si per compensar la desatenció íctica, el mateix autor va incorporar la textura la musical de la cançó al tercer moviment de la Segona Simfonia, que podem disfrutar tant com els peixos van fer amb les paraules del sant.
Més avant, Antonio es va traslladar al Llenguadoc, on va predicar a Montpeller i a Tolosa, la capital, on va esdevindre un altre miracle de caràcter “etnozoològic”. Segons la tradició, un heretge, càtar, que refusava la doctrina catòlica per la qual l’hòstia consagrada contenia Déu, va intentar provar que això no era cert i va amagar-ne una enmig d’un cabàs de civada que li va oferir a una mula famolenca (o un ase, segons versions); però, en detectar-hi la presència de l’hòstia, l’animal va refusar continuar menjant i s’hi va agenollar; davant això, l’heretge va reconèixer el seu error i va acceptar convertir-se a l’ortodòxia.
Este miracle ha sigut molt representat en pintura i escultura. Així, a la Basílica del Sagrat Cor de Jesús (“La Companyia), de València, només entrar, al costat del retaule de sant Antoni es troba un oli sobre tela al·lusiu al miracle.
“El miracle de la mula que adorà al Santíssim Sacrament” (1913). Basílica del Sagrat Cor, València. / “Sant Antoni de Pàdua i el miracle de la mula” (c. 1500). Mestre de les Escenes de la Passió de Bruges. Museu del Prado, Madrid.
Tot i que encara era ben jove Antonio va caure malalt en 1231, potser d’ergotisme, i es va retirar a un bosc; però, ai! va fer una cabana de refugi davall un anouer (Juglans regia), un arbre considerat “de mala ombra”; i ja de tornada a Pàdua va morir el 13 de juny de 1231 en un monestir de les clarisses a l’edat de 35 anys. Canonitzat ben prompte, només onze mesos després de la seua mort, la tomba es va transformar en lloc de pelegrinatge. Al seu voltant es va bastir una església en 1238, i en 1263 s’hi va fer la translació del cos del sant a la Basilica di Sant’Antonio, a Pàdua/Padova, que es va acabar en 1310. I també a Lisboa es va alçar una església on la tradició assegura que havia nascut el sant, la Igreja de Santo António de Lisboa (1767-1787).
Un dels sants més populars
Sant Antoni de Pàdua ha sigut dels sants més populars i invocats, amb centenars de miracles en vida o atribuïts a la seua intercessió. En la imatgeria religiosa, es representa sant Antoni de Pàdua vestit amb l’hàbit franciscà de color marró; cenyit amb un cordó amb tres nusos i calçat amb sandàlies.
“Sant Antoni de Pàdua amb el Jesuset” Guercino, segle XVII
També se’l sol representar amb el cabell tonsurat, un Jesuset als braços i amb un lliri blanc a la mà, símbol de puresa. I amb una creu; o el llibre dels Evangelis, en referència a la seua qualitat com a predicador. O bé predicant als peixos, amb una mula, amb una custòdia, o amb un tros de pa, atès que era molt caritatiu. Més encara, durant el segle XIX es va propagar una institució caritativa anomenada “El pa dels pobres” o “Pa de Sant Antoni”, que consistia en repartir pans entre els pobres en record o agraïment per alguna gràcia atribuïda al sant lisboeta-paduà.
La imatge del sant es troba reproduïda en nombrosos formatsː pintures, escultures, monuments, estampes per a la devoció privada, medalles, gravats, plafons de rajoles, exvots, i un llarg etcètera.
Els obrers de la construcció el tenen com a patró, i per a eixe sector el dia de sant Antoni de Pàdua (13 de juny) és no laborable, tot i que la majoria dels convenis col·lectius traslladen la festa al dilluns següent. I a molts llocs és freqüent que eixe dia s’organitzen concursos relacionats amb les faenes pròpies, com ara operadors maquinària pesada, conductors de carretons elevadors, encofradors, algepsers, paletes, etc. I, a Barcelona, també se’l considera patró dels xocolaters.
La festa del sant és molt seguida a Portugal, i és costum que eixe dia tots els plats siguen de peix.
Pel que fa a les invocacions, durant segles se li han fet peticions per trobar coses perdudes:
«Sant Antoni de Pàdua,/ una cosa he perdut / en un lloc desconegut.
Feu-me-la trobar/ pe terra o per mar,/ que és gran la virtut/ que sempre heu tingut.»
I les fadrines perquè les ajudara a trobar un bon marit o per l’èxit d’una relació sentimental; de fet, les dones casadores li encenien un ciri el 13 de juny, i li resaven esta oració:
«Sant Antoni beneït, / feu-me trobar un marit/
que siga bon home i ric, / i, si pot ser, també polit.»[1]
A més, és un sant “alegre”, com es recull en pregàries i gojos (goigs) com el següent:
«Sant Antoni, amic i guia, / font immensa de bondat:
/ regaleu-nos alegria / de la vostra caritat.»
I pel que fa al País Valencià, sant Antoni de Pàdua té dedicades esglésies a Rafelcofer, Xelva i Xeresa; i ermites a Vilallonga, Sot de Ferrer i, compartida amb Sant Antoni Abat, a Muro.
Un sant, com veiem, de la mà del qual hem pogut admirar una bona col·lecció de fites culturals.
PS
Per emmarcar el context històric m’han vingut molt bé recordar llibres com ara Mahoma y Carlomagno (1935), d’Henri Pirenne; El nacimiento de Europa. Continentes en colisión y el destino de las naciones, de Michael Andrews (1991); Historia irreverente del arte (2023), d’Alberto Garín; El Dios incomprendido. El desafío del clima en la historia de la humanidad (2025), de Jiménez i Soto; Tecnología medieval y cambio social, de Lynn White; o La ciencia empieza en la palabra de Bertha Gutiérrez (1998) entre altres. I fer això per revisar els llibres habituals d’història amb l’ajuda de la climatologia, l’ecologia, la tecnologia, la geologia, la mineralogia, l’agronomia, la lingüística, l’economia o els avanços en el control de l’energia, ja que podrien contribuir a millorar algunes de les visions sobre la Plena Edat Mitjana (s. XI-XIII) que durant segles han sustentat les idees dominants en historiografia i que, jo almenys, havia tingut per alienes.
.
