Jo tenia una altra columna al cap.

No hauria d’haver sigut esta.

Però Marjane Satrapi ha mort als 56 anys.

Als meus 17, Antonio, el meu professor d’història, em va deixar Persépolis. Va ser acabant la classe, quan ja eixíem i jo ja pensava a arribar a casa i berenar; em va posar a les mans un llibre roig i gros que pesava una barbaritat i em va dir: “Jo crec que t’agradarà, este còmic. Ja me’n diràs coses”. Ara, deu anys després, m’adone de la rellevància d’aquell moment.

Però no parlaré de Persèpolis. És una de les novel‧les gràfiques més famoses del món, i ja són prou nombrosos els estudis, anàlisis i treballs dedicats a ella.

Parlaré d’un buit.

El matí de la notícia, vaig rebre un primer missatge d’un exprofessor. Era un enllaç i en la notificació vaig poder llegir solament les dos primeres paraules: Marjane Satrapi. Pobra de mi, el primer que vaig pensar fou que potser venia a València… Un minut després, assentada i disposada a llegir tranquil‧la la notícia, aigua gelada: l’autora iraniana, morta a París. El segon missatge no va tardar gens a arribar-me al WhatsApp. L’enviava la meua directora de tesi. Poc després, una amiga, i després una altra, i també familiars. Consternats, com si fora la meua amiga, o ma tia. Com si fora alguna cosa meua.

O no, no “com si fora”: ho és. Marjane Satrapi no és únicament un dels meus referents culturals. És, també, un puntal de la meua tesi doctoral; ha sigut una referència, i una brúixola. Satrapi ha sigut una de les historietistes que m’han educat la mirada i el pensament crític, i m’ha acompanyat en una etapa exigent i intensa, inoblidable i definitòria. Ha format part dels meus dies, de la meua rutina i del meu imaginari. La seua mort, inesperada i primerenca, m’ha fet prendre (més) consciència de la fragilitat que ens definix com a espècie.

El tòpic és que algú que ha deixat una petjada en el món no mor mai. Que l’obra sobreviu l’artista. Tinc el dia pessimista, però faré un esforç i pensaré que és veritat, que no són paraules buides. Propositivament, vull pensar que molta gent s’interessarà, potser per primera vegada, per l’obra de Marjane Satrapi, per a llegir-la amb la ment oberta i el cor atent. Potser el millor que puc escriure hui és que, si mai ho heu fet, llegiu Persèpolis. I també Dona, vida, llibertat. Potser eixe és el millor homenatge, i ja està. Qualsevol altra cosa es queda coixa. Qualsevol altra cosa resultaria inútil.

Merci, Marjane, per la lluita i per les reflexions. Gràcies per haver tingut, en esta societat quasi podrida, la decència de ser generosa, d’haver-nos ensenyat alguna cosa. I ara, des d’algun lloc inimaginat, tornaràs a dibuixar Persèpolis?