Chelo Peiró treballa per al record. O per a l’eternitat, que és el mateix. Per a guardar la memòria d’un patrimoni, d’una forma de fer i de ser que, definitivament, tendix a la deriva. Per això un llibre com este, i tota la voluntat que conté darrere, és un acte totalment revolucionari, perquè no només recupera unes receptes que són nostres i que es resistixen a l’oblit, sinó perquè esta obra és, també, un viatge per tot el que ha hagut de passar per tal que certs productes arriben a ser plat: des de les arrels de la terra i els seus fruits fins als comerços locals i la vida als mercats dels nostres pobles, aquells que ens proveïxen de les millors especialitats.

Perquè en el treball de Chelo Peiró hi ha la reivindicació, també, del comerç local, que s’ha perdut d’una forma feroç als pobles. Recorde dos comerços que van formar una part essencial de la meua infància, ambdós desapareguts: un era Casa Isabel, al carrer Major d’Oliva, i l’altre la Peixateria Caudeli, on vaig aprendre el sabor de la mar. No he tornat a sentir el gust mariner com llavors, d’Oliva estant. I l’aposta de Chelo, la seua actitud davant tot el que té entre mans, és recordar la importància de tot allò: de com, amb la desaparició dels comerços locals als pobles no només es perd un establiment, sinó que es perd, també, una forma de convivència entre les persones que multinacionals com Amazon no ens dispensen: la dels comerços on existia el verb fiar, o els comerços que en dies de pluja servien també com a recer.

Quan Chelo Peiró descriu les receptes als seus llibres m’imagine eixe acte d’amor com un poema. Perquè amb la poesia el poeta torna al lèxic familiar, al territori on les emocions d’una paraula són capaces de desplegar una quantitat de significants insospitats. Rememorem amb les paraules familiars totes les connotacions que duen implícites i que formen part de la nostra biografia, de la mateixa manera que cada plat de Chelo ens transporta a uns paisatges remots del nostre passat. I això és un acte revolucionari i radical. Perquè la nostra cuinera fuig de les sofisticacions i sap que la veritable complexitat es troba sempre en els productes més senzills. Em recorda, sovint, a Estellés, la seua proposta, que amb les escenes més domèstiques, amb les paraules més quotidianes, era capaç d’arribar a unes elevadíssimes altures líriques.

Chelo Peiró treballa per al record. Reivindicant un món perdut, una forma de ser, de fer, de mirar i de caminar que ja només forma part de la memòria dels nostres. Una forma inclús de comptar, des de la ciència exacta que significa la farina que admeta fins a la poètica de l’espera, al repòs de deixar assentar un plat en un món efímer, de presses i urgències. El gran arquitecte del modernisme ja va deixar dit que l’originalitat significava tornar a l’origen. En els grans restaurants del món, la majoria dels cuiners reserven el plat més especial per a retre homenatge als seus, a la terra. I tot el que fa Chelo Peiró és això: un homenatge generós al retorn, perquè només observant el nostre passat es pot mirar amb honestedat i esperança al nostre futur.

Text publicat en el llibre ‘Cuina valenciana sense carn. 140 receptes veganes, ovolactovegetarianes i pescetarianes’, de Chelo Peiró