Esta fotografia reflectix la vida en l’actual plaça de l’Ajuntament de València, en un matí, possiblement, de finals de 1928. A l’arbreda de l’antic Parc de Sant Francesc li queden pocs dies. Baix l’ombra de les seues branques, el quiosc de refrescos oferix uns moments d’assossec a l’atrafegat ciutadà. Els enllustradors esperen pacients i per un mòdic preu donaran llustre a les sabates del representant que, arribat de l’Estació del Nord vol donar una bona imatge al seu possible client, al viatjant que acaba d’eixir de l’Hotel i Fonda de España, o de qualsevol ciutadà que requerisca els seus servicis. Gent que va i que ve en el cor d’una ciutat en plena transformació.
Crida l’atenció, al fons, el cartell del fotògraf Julio Derrey, que ocupava els pisos alts del número 7 de la plaça; s’autotitulava com el “primer fotógrafo de València”, i si bé és cert que era el que més clientela acumulava, la qualitat dels seus treballs eren francament inferiors a la d’un veí seu, els de l’estudi fotogràfic d’Antonio García, situat en el número 10. Encara que cal aclarir que en estes dates, ni Julio Derrey ni Antonio García eren ja els titulars dels seus negocis.
Francés de naixement, Derrey es va establir a València en 1875; concretament en el local de la fotografia des de 1887 fins a finals de 1890, en el qual ell i la seua família sense que se sàpia el motiu, van desaparéixer de València. El fotògraf Francisco Gimeno Gil es va fer càrrec del gabinet, conservant la marca Julio Derrey. Pel que respecta a Antonio García, este va cedir el negoci en 1914 a Salvador Pascual Boldún, conservant també el nom comercial d’Antonio García.
En els baixos de l’estudi fotogràfic Derrey, estava la Camisería Quilis coneguda com El Buen Gusto, una de les més famoses de l’època. Continuem passejant per la vorera i en el número 8 trobem la seu de l’Ateneu Mercantil, i allí va aguantar fins a 1934 en què es va derrocar la finca. Amb la remodelació de la plaça, en 1935 es va posar la primera pedra de l’actual edifici. Durant la guerra civil, la va ocupar l‘Ateneo Popular, que, una vegada finalitzada, va ser confiscat i dissolt. Caldrà esperar fins a la dècada dels 50 per a que l’Ateneu Mercantil torne a recuperar els seus locals.
En el número 9, un cartell ens avisa que allí estava la perruqueria de Domingo Orduña, i just al costat, en el 10, el cinematògraf El Cid, inaugurat en 1909 com a teatre i café, reconvertit en cinema en els anys 20, fins a 1934 en què va passar a dir-se Cine Actualidades, dedicat primer a la projecció de documentals germanòfils i acabada la Segona Guerra Mundial, a pel·lícules dirigides al públic infantil, preferentment de dibuixos animats.
En els alts de la finca estava la seu social de la Unión Patriótica, partit afí al dictador Miguel Primo de Rivera i únic durant el seu ferri mandat militar imposat. Precisament en 1928 es complia el quint aniversari del colp Estat, que amb l’aquiescència d’Alfons XIII el va dur a la presidència del govern. Temps complicats i convulsos; a Énguera, es descobria una placa homenatjant a José María Albiñana, metge de professió i fundador del Partido Nacionalista Español, al qual molts qualifiquen com el primer feixista espanyol. Un any de 1928 que es va iniciar amb la defunció de Vicent Blasco Ibáñez i que va finalitzar amb projectes de l’Ajuntament presidit pel Marqués de Sotelo, com el de emplaçar un aeroport a l’Albufera o l’emprèstit de 25 milions de pessetes per a l’expropiació i enderrocament de les cases de la Baixada de Sant Francesc amb la finalitat d’ampliar la plaça d’Emilio Castelar.
La fotografia, transmet una tensió latent, gent expectant, un ciutadà abordat per la policia… i el que no es veu, una tensió que arribava fins a les aules de la universitat, polítics detinguts i una premsa sotmesa a una fèrria censura militar.
