Inma Pelegrín nasqué a Lorca, és psicòloga de formació i autora -de poesia i prosa- per convicció. Ens conta que va començar la seua marxa en el món de l’escriptura quasi per casualitat, al voltant dels 40 anys, després d’un enamorament sobtat amb Benedetti. Reconeguda amb fins a cinc guardons pels seus llibres de poesia, ara publica la seua primera novel·la, Fosca (Lumen, 2025), un thriller rural on la tendresa resistix entre la polseguera i la foscor i que ha sigut premiada en l’última edició del Premi Lumen de Novel·la, on el jurat l’ha qualificat com una “antinovel·la d’aprenentatge”.

Com naix la idea de Fosca? Més que sorgir em busca, no puc fugir de les històries. Les històries ens troben i van posant casualitats al nostre voltant. Ens posen una sèrie d’obsessions també en la vida, i tot això conclou en este cas en Fosca. Quan vaig començar a escriure-la no sabia molt bé què passaria, ni de què anava la història… La vaig anar descobrint a la mateixa a vegada que l’escrivia, igual que quan faig un poema.

Quins elements fan que siga un thriller rural? Rural és claríssim. Més rural el lloc no pot ser i, de fet continua sent-ho. En els anys que transcorre esta novel·la era un lloc molt apartat i prou deprimit, sense llum, sense aigua, i encara hui continua sent-ho en certa manera. I és un thriller perquè hi ha un assassinat i hi ha un jove que intenta resoldre’l.

Eres autora de diversos llibres de poesia i ara una novel·la. En quin gènere et sents més còmoda? Em sentia molt còmoda en la poesia, però també tenia la sensació d’estar fent sempre el mateix, ja no era un repte. En este cas, el fet de passar a la prosa ha sigut perquè la història ho requeria, no hauria pogut contar esta història amb poemes. I també ha sigut un desafiament utilitzar eixe tros de pàgina que de normal no utilitzava; és una manera de treballar diferent que he tardat a aprendre.

Quin balanç fas del teu debut narratiu? Estic al·lucinada, feliç. La gent està molt interessada en el llibre. Això és el que més m’agrada de tot, poder tindre accés a gent que abans no era possible.

Quin ha sigut la teua part favorita del procés de creació? Favorita i molt dolorosa. El moment de l’assassinat em va costar moltíssim d’escriure. En eixe moment vaig haver de fer una dissociació cognitiva del personatge perquè no em podia enfrontar a la situació. De fet, es narra com si se li haguera eixit l’ànima del cos i apunta com a psicòloga: “Una dissociació en una experiència traumàtica és una defensa de la psique”. Una altra part és el final. Quan notava que s’acaba la història, que caminava cap al final, escrivia més a poc a poc. No volia despedir-me d’esta història.

Què trobaran els lectors en Fosca? Jo sé el que m’han dit que han trobat alguns: “No poder parar de llegir i no voler que s’acabe”. Eixa sensació contradictòria. I també sentir-se identificats amb algunes de les situacions o condicions amb què es troben els personatges.

Com d’important és la manera de parlar i expressar-se en esta novel·la? He invertit molt d’esforç en això, també m’han ajudat molt. He anat entrevistant casa per casa. He consultat amb una amiga que és col·leccionista de termes murcians; també hem utilitzat a el ‘Diccionario Palabrero Murciano’. Ha sigut una faena de camp minuciosa.

Fosca es podria ubicar en un altre lloc que no fora Múrcia? Sí, totalment. Podria ser qualsevol lloc on els mitjans siguen escassos i la violència siga molta, i la compassió i l’empatia brillen per la seua absència.

El jurat del Premi Lumen la qualificà com una “antinovel·la d’iniciació o aprenentatge”. Per què? Em va costar uns segons de pànic digerir la notícia. “Després de tres anys intentant escriure una novel·la ara va i faig una antinovel·la”. És una novel·la d’iniciació perquè respon a una sèrie de característiques: un xic jove que té una sèrie de coneixements durant el transcurs de la novel·la i que passa a l’edat adulta. En este sentit, és una “antinovel·la d’iniciació” perquè sembla que comença amb eixe procés, però després pren un rumb totalment diferent. Al final em va semblar un afalac, perquè jo no volia que la història tinguera cap moralitat, que no tinguera “aprenentatge”.

Quins plans de futur tens? No ho sé, la veritat. Deixaré que les històries em perseguisquen fins que puga explicar-les, no sé si en forma de poesia o de prosa. Sí que m’agradaria escriure un nou llibre de prosa i un nou llibre de poesia, però no sé en quin orde… Conforme elles em troben.