Misser Pietro meu caríssim: sabent jo que, d’una cosa esperada, l’espera mateixa és part de la satisfacció, perquè l’esperança que encén el desig de posseir aquella cosa ens la representa més bella, vaig resoldre diferir la resposta fins ara; així, esperant vós alguna bella recompensa de les vostres bellíssimes cartes, sigau per vós mateix causa de satisfacció, i deutor i pagador alhora.

Qui s’expressa amb tan deliciosos arabescs, imitant l’elegància de la forma llatina portada a la llengua vulgar, és la filla d’un papa. En 1518, en l’ocàs polític i espiritual de la seua estirp, lluny dels dies primaverals de la seua vida, una Lucrècia Borja de 38 anys està a prop de morir però encara no ho sap. S’escriu amb un dels hòmens més poderosos de la cúria romana per tal de reportar favors a la seua família política, però en realitat el que han fet els dos interlocutors és reprendre el fil d’un dolç ardor juvenil: les “bellíssimes cartes” de qui s’esperava resposta de madona Lucrècia li les havia escrit ni més ni menys que el poeta Pietro Bembo (Venècia, 1470 – Roma, 1547), el príncep dels humanistes italians.

Anys arrere, amb ell, la que seria duquessa de Ferrara havia viscut en secret la seua més bella història d’amor, explicada posteriorment amb tota classe de detalls per l’escriptora italiana Maria Bellonci en la seua excel·lent obra Lucrècia Borja (3i4, 1992), traduïda al valencià per Joan Francesc Mira, autor, alhora, de la que probablement siga la millor novel·la de les nostres lletres contemporànies, Borja Papa (3i4, 1996). Contem-ne la història.

La cort dels Este al ducat de Ferrara

Nascuda a Subiaco en 1480, Lucrècia Borja va morir a causa de les complicacions del seu huité embaràs un assolellat dia de Sant Joan de 1519, davall el cel blau de la Romanya. De les últimes excitants llibertats que pogué fruir tancada en palau van formar part precisament aquelles cartes represes, que li van tornar l’afecte de qui l’havia tractada en un moment crucial de la seua vida amb els més respectuosos i bells sentiments, al marge del seu paper de peça en el tauler d’escacs geopolític. Ara, reclosa en la Torre dels Lleons del castell de Ferrara, la seua estrela declina, la seua vida s’apaga, batega el cor atrapat en records. Però retrocedim en el temps, perquè Pietro Bembo i Lucrècia Borja s’havien conegut en la més àuria i febril jovenesa, com els dos astres del seu temps que eren. Ella, una jove rossa de pell clara en l’esplendor dels 23, carregava damunt la seua fràgil personeta la història sinistra dels escàndols familiars amb una suavitat de formes i una elegància de paraula que ho feien tot oblidar. Seduïa, desprenia llum, captivava. Ell, envoltat de l’aura que atorga el tracte amb Plató i Aristòtil, petrarquista sempre ardent per una Laura, era als seus magnífics 32 el seductor d’Itàlia. El seu contacte prometia encendre espurnes sublims, i així va ser.

La vida de Lucrècia Borja en la cort de Ferrara no és un somni de faula, però ho sembla. Envoltada de luxes, vestits fantàstics, joies i festes, es diria un carnaval sense fi. Però és pura aparença. La vida d’esta jove delicada i captivadora, que el poble adora, ha estat una experiència duríssima. Pura mercaderia carnal en la batalla pel poder, va de casal en casal i de llit en llit des de la més innocent pubertat. Després d’un prometatge incomplit amb un noble valencià, el seu primer matrimoni ha estat anul·lat arbitràriament per son pare, el segon marit arrancat dels seus braços i assassinat en palau pel germà, i ara un enllaç amb l’hereu del ducat de Ferrara és un pacte d’Estat enrevessat de clàusules i notaris, pel qual son pare ha pagat el preu d’un dot escandalós. Els Este, un dels llinatges més antics i orgullosos d’Itàlia, han cedit a les pressions del papa Borja, però en la seua claudicació tan exigent va implícit el desdeny. No la volen, la tracten amb fredor i distància: la veuen com una aventurera sense noblesa de sang, intrusa, estrangera, filla de retor envoltada de corrupció i tacada pel més nefand pecat.

Alfonso, el marit, es limita a intentar prenyar-la. Ercole, el sogre i duc, la vigila. Ippolito, el cunyat cardenal, la festeja. Però la deixen fer. La vida en palau és una festa galant darrere d’una altra i Lucrècia brilla malgrat tot. És com una flor, que encara ignorada o xafada escampa el seu perfum. No coneix l’odi ni és capaç de més venjança que mostrar-se en cada moment més alegre, més digna, bella, adorable i socialment intel·ligent que els qui la volen mal. I en la cort ducal, sempre plena d’esperits cultivats, artistes, poetes i músics, hi ha qui això ho admira. Un dels seus consellers àulics, el llatinista i humanista Ercole Strozzi, amic íntim del famós poeta venecià, serà qui els facilitarà la coneixença. Strozzi sap que, de cada dama que ha conegut Il Bembo, la literatura ha brotat com el foc.

El castell dels Este a Ferrara

.

La trobada entre Lucrècia i Pietro

Des de Venècia, Pietro Bembo arriba en barca travessant les llacunes de Comacchio en octubre de 1502. La cort de Ferrara l’espera com el Sol de les Humanitats. El vell duc Ercole, glacial, havia estat seduït per la seua elegància anys arrere i l’instal·la en un bucòlic palauet a Ostellato, un poblet envoltat de planures verdoses i aiguamolls fumejants. És el refugi ideal on dedicar-se a l’estudi, a la composició i la melangia amorosa. De les altures greco-llatines sabrà descendir al llenguatge cortesà en les festes de Ferrara i fer les delícies de tot el món, especialment de les dones. Strozzi li parla a Bembo de Lucrècia, i a Lucrècia de Bembo. I un dia la jove, que busca qualsevol excusa sagrada o profana per a fugir de palau, es presenta a la torre fortalesa d‘Ostellato d’incògnit, amb un alegre seguici de dames, bufons i tamborins. És una visita inesperada de la futura duquessa al poeta, qui la rep i l’atén amb tota aquella cavallerositat tan literària de la millor escena del Tirant lo Blanch.

Es fan compliments, conversen, s’estudien. La flama del dolor amorós ha trobat la tendra estopa on prendre: eixos cabells rossos i graciosament arrissats que recull una ret, eixos ulls verds que rivalitzen amb la maragda fixa per una cinta daurada en el front, eixe mocador i eixes vestimentes de traces moresques a la moda espanyola. Però, sobretot, al poeta el captiva el somriure picardiós, lleument irònic, de la Borja; la mirada ablanida, submisa i al mateix temps càlida per on aguaita la sagrada virtut de la intel·ligència, marca de la casa. De moment, l’aristòcrata i el cavaller només s’han vist, s’han conegut. Però ja se sap, en els amors prohibits, el que això representa.

Com en la llegenda artúrica de Tristany i Isolda, ha bastat un esguard. I un dia, en palau, l’imprescindible Strozzi propicia la segona sagetada: li deixa llegir a Lucrècia una carta que ha escrit a Bembo, on li conta a l’amic que parla molt d’ell amb la futura duquessa. En un descuit, amb la complicitat de les seues dames, Lucrècia veu l’encapçalament en blanc i escriu ella mateixa l’adreça, el nom del poeta. El missatger porta la carta a Ostellato i al pobre Bembo li salta el cor en vore sobre el paper la lletra redona, graciosament femenina, de la jove. Obri la carta, la llig, s’adona de l’engany i del fet que ella vol que sàpia que el té present…

I, tot seguit, comença l’intercanvi. Lucrècia Borja i Pietro Bembo es creuen una intensa i molt platònica correspondència galant, de la qual un bon grapat d’exemplars han sobreviscut al pas del temps. En unió amb altres documents, permeten una commovedora reconstrucció de la història. Entre la primavera de 1503 i la de 1505, la dama i el poeta es van dir de mil formes elegants que s’amaven. Va ser un romanç breu, intens, i fecund: durant eixe temps es pot dir que Pietro Bembo destil·là la seua més inspirada literatura; i que Lucrècia Borja es va atrevir per fi a ser feliç.

Carta autògrafa escrita per Lucrècia a son pare, el papa, als 14 anys

El tòrrid estiu de 1503

Però en aquell interval de temps havien de passar també moltes altres coses. El marit de Lucrècia se’n va una llarga temporada de viatge per les seues intrigues polítiques, deixant-la sola. La primavera en palau bull de festes i concerts, el poeta s’instal·la a la ciutat i és un habitual al castell, sempre a prop de l’hereva del ducat. Posa de moda festejar-la, dedicar-li versos. Però amb l’estiu arriben les calors insanes, els aires viciats, i Pietro cau malalt. La notícia esclata en palau com una bomba, remou el cor de les dames. Fa temps que Bembo i Lucrècia se saben vigilats, i cal actuar amb prudència. La seua relació ha transcendit els murs del castell i ha posat en alerta altres dames de la noblesa italiana, com la cunyada Isabella d’Este, marquesa de Màntua. La parella es creua intenses cartes d’amor, epigrames, cobles, poemes, però han convingut inventar una clau: s’escriuran a través de les dames de confiança, i les al·lusions a Lucrècia es faran amb una misteriosa ff, acrònim que oculta la seua personalitat, una jove anònima perdudament enamorada.

Però ara ell ha caigut malalt, podria ser l’epidèmia assassina que arriba cada estiu a la ciutat amb els vapors mefítics de la llacuna. Lucrècia no s’ho pensa, fora prevencions: fa posar a punt els cavalls i es fa portar amb les seues íntimes a la casa del poeta. La carrossa ducal travessa els carrerons solitaris de Ferrara en plena canícula, les dametes murmurant per darrere dels vels. Tot Ferrara les veu passar. Arribats, ella consolarà “il suo bene” en el llit, el vorà amb la camisa descordada, els cabells rebolicats sobre el front. Li prendrà la febra. Presenciarà el seu cos. Ell reviscola amb tants ulls bonics al voltant, tanta rialla, tant de sospir, i es reafirma en l’admiració per la jove, la seua sinceritat entregada, aquella valentia, aquella dignitat. “Sent que tot em crema, i que soc de foc”, escriurà.

L’idil·li dels dies feliços no ha fet més que començar. A l’agost esclata la pesta de debò i la noblesa abandona Ferrara. Comencen unes llargues vacances. El duc Ercole se’n va a Belriguardo amb el fill don Ferrante; el major, don Alfonso, no tornarà en mesos. Bembo, convalescent, torna al palauet d’Ostellato. I Lucrècia, acompanyada d’un alegre seguici de músics, artistes i bufons, s’instal·la en una vil·la fortificada del noble poblet de Medelana, al costat del mateix Ostellato. Van amb ella les dames en edat de casar, com la cosina Àngela Borja, un argent viu. I les vigila un Este, don Giulio, fill bastard del vell duc, un llibertí encantat de fer via amb les donzelles, i que acabarà fatalment en els braços d’Àngela. Allà, la futura duquessa maltractada per la família política i enganyada pel marit, serà per un temps la dona lliure i feliç que el joc del poder als Estats italians li ha impedit ser.

“Si almenys tinguera d’un bell cristall el cor”, havia exclamat l’amant en un dels seus sonets, lamentant que l’amada no poguera llegir amb la mirada el fons del seu cor. “Messer Pietro mio”, contestà ella en una nota sense firma on deia que en el cristall del seu cor també hi havia una harmonia, “una conformitat que mai ni en cap temps no ha estat igualada”. Durant les belles setmanes estivals a la vora de les aigües de Comacchio, en romàntiques passejades per la llacuna o els canals del Po a bord d’una galera ducal, eixes elaborades elusions platòniques de l’instint carnal no van ser necessàries. Es van poder assaborir mútuament. La relació entre els dos continua arribant- nos a través dels segles espiritualitzada, però és, alhora, l’època en què els versos del Bembo es fan més directes i irremeiablement eròtics.

No debades, la carnalitat havia estat una constant en la vida familiar de Lucrècia. Els testimonis del secretari papal, Johannes Burckard, parlen d’una festa en les estances vaticanes el dia de la vigília de Tots Sants de 1501 amb cinquanta meretrius que ballen nues després del sopar i arrepleguen a quatre potes, a la llum dels canelobres ficats en terra, les castanyes que els llancen els senyors, entre els quals hi ha el papa, el fill Cèsar i “domina Lucretia, sorore sua”. Pocs dies després, unes someres van ser portades al pati del palau apostòlic, i quatre cavalls les van muntar de manera salvatge. Des d’una finestra contemplaven l’espectacle el papa i la seua filla “cum magnu risu et delectatione”. Però este costum tan natural en la contemplació de la carn, en la satisfacció visual de l’erotisme, que tant escandalitzava el puritanisme germànic de Burckard, potser no era més que una arrel valenciana, i en res no mancava a madona Lucrècia l’alta educació intel· lectual i el bon gust que traspuen els testimonis de Ferrara i tota la seua exquisida correspondència en allò tocant a l’amor. Era, simplement, una persona directa, lliure, desacomplexada. Bembo ho sap dir: “És liberal, no té cap superstició, i entra en el clima amorós sense artificis”.

Una duquessa secretament enamorada

Però els déus sempre han estat gelosos dels amants feliços, més tractant-se de la filla d’un papa. En aquell agost de 1503 Roderic de Borja és convidat amb el seu fill Cèsar a un sopar en la finca del cardenal Castelli da Corneto. Es menja de manera abundant, s’abusa dels dolços, ha fet molta calor i algun aliment està infectat (o enverinat). Desenes de convidats cauen malalts, el papa i el seu fill inclosos. Cèsar se salvarà. Alexandre VI no. El dia 18 mor i el 19 arriba la notícia a Ferrara, i a Medelana i Ostellato. Lucrècia s’afona, es fa tancar en una sala sense finestres entapissada de negre. Aponada en terra, plora com en una escena homèrica la mort d’aquell sant pare, espiritual i carnal, el seu únic senyor, que tant ha significat en la seua vida.

La sort de la família, tan odiada, es despenja del fil de la Història. Els Borja estan perduts. Pietro Bembo arriba abans que el marit. La seua duquessa és un drap desfet en baves i plors, un ser gemegant, fràgil, brut, que es nega a viure. Però Bembo la conforta i l’aconsella: “que ningú puga sospitar que ploreu, no tant la dissort, com la vostra fortuna present”. El marit arriba dies després però torna a anar-se’n, li fan fàstic les escenes de dol. El duc Ercole es mostra despectiu i no amaga el seu alleujament per la mort de semblant papa. Arriba a afirmar públicament que se n’alegra. Cèsar, al seu torn, ha sigut traït pel rei de França, qui aconsella als Este el repudi de la Borja. Lucrècia està més sola que mai.

I una vegada més, en el moment més advers, la figura del poeta enamorat s’alça en la vida de Lucrècia Borja com un astre que li dona llum, i li n’extrau. Ell la farà brillar de nou, i amb més fulgor que mai, com una musa que el poeta renaixentista eleva definitivament a l’altar de la literatura –del qual una sèrie ja ininterrompuda d’autors la faran davallar als inferns o recobrar les altures, fins al temps present–. Amb tot, l’objecte del seu amor és ara un ser quasi mòrbid, definitivament ambigu. Més que mai, romàntic. És la Lucrècia vestida de dol, sense joies, els cabells solts com rius d’or sobre la roba negra, la pal·lidesa demacrada, sensible però de nou atractiva en tant que amada, que torna, en el secret dels claustres dels monestirs i les cambres fosques, a riure i amar la vida.

És el període més intens del romanç. Bembo i Lucrècia es veuen a Medelana, a Ostellato, llargs jorns d’una llarga tardor, quan ell li escriu les paraules més dolces i rendides: “No podrà tant la meua fera desventura que, si jo tindré vida, el foc en el qual FF i el meu destí m’han posat no arribe a ser el més alt i el més clar que hui es trobe dins d’un cor d’amant”. Per moments, més que Plató, és Catul qui s’esgola entre línies, com quan dedica a una suposada jove Lycda (Lucrècia) uns versos llatins ben eròtics: “Iunge labella: parum est, altius insere linguam / Sic, ah, sic facies oscula mollicula”. És també l’època dels famosos Asolani, uns col·loquis d’amor que Bembo escriu a les dames de la cort de Ferrara que es casen, però que dedica admirativament a Lucrècia, de la qual diu que, “superant totes les dones en bellesa física, se supera ella mateixa en bellesa de l’ànima”, o que “ella preferix agradar-se a si mateixa per dins que als altres per fora”, admirable retrat psicològic que encaixa molt bé amb les fonts històriques.

La dissort, però, continua: Cèsar és fet presoner en novembre de 1503, les llengües parlen per Ferrara i Alfonso d’Este acaba presentant-se de sobte a Medelana i fa que l’amant se’n vaja d’Ostellato. A principis de 1505 morirà el vell duc Ercole, el marit de Lucrècia heretarà el ducat i ella es convertirà finalment en duquessa de Ferrara. El moment els agafa en un ambient glacial, després d’una nevada històrica que sepulta els carrers en tolls propis d’una vileta alpina. La cerimònia de presa de possessió se celebra, no obstant, amb tota la pompa, i Alfonso I de Ferrara ix a cavall amb l’espasa i el bastó d’or encapçalant un fastuós seguici que recorre els carrers gelats, entre caramulls de neu palejada i multituds enfervorides que aclamen el nou duc. Al balcó del palau s’erigix la figura solitària de la duquessa, òrfena i trista però digníssima, presidint la desfilada. Enfront de la catedral, sobre la ciutat nevada que inflamen les torxes i atabalen els tambors, la jove Borja ha aparegut amb un fantàstic vestit de moaré, blanquíssim com la neu, brodat en or i folrat d’ermini. No li caben més joies acompanyant els seus cabells solts i rossos com espigues, el front, com sempre, adornat amb una cinta moruna que sosté una gemma lluminosa. El seu poeta ha marxat, però ella encara és la duquessa secretament enamorada.

Cabells de Lucrècia Borja conservats en la Biblioteca Ambrosiana de Milà

Quinze anys després, a les portes de la mort

L’ascens de Lucrècia a la dignitat oficial del ducat no va trencar l’idil·li, però sí que va marcar l’inici del seu final. Les següents cartes parlen de dolor, de cites desesperades i promeses de retrobament, d’anades i vingudes de Bembo a Ferrara en tasques diplomàtiques. Sembla que es van poder encara trobar en la primavera de 1505, amb motiu d’alguna festa o recepció, quan Bembo es va avançar a la comitiva veneciana per tal de visitar-la en privat. Però la vigilància del duc es feia angoixosa: Strozzi va ser defenestrat, part del seguici valencià de confiança apartat de la duquessa, i Pietro Bembo, directament, va caure en desgràcia. El poeta, figura ascendent, convertit en ambaixador de la Sereníssima, una república molt més poderosa que Ferrara, va comprendre finalment la situació delicada de la seua amant, que posava la seua vida en perill, i d’alguna manera es van acomiadar: la correspondència es va fer distant, formal, dilatada, fins que va finir.

Podem imaginar un últim esguard en alguna anada o vinguda, en passar davall d’aquell mateix balcó del palau on tantes nits de lluna el poeta va galantejar la dama abandonada. Després, el duc va tancar la seua esposa en la monotonia protocol·lària de la vida oficial, d’on encara va saber escapar secretament buscant l’amor, que trobà en la figura de Francesco Gonzaga, marqués de Màntua, dolça venjança sobre la cunyada Isabella d’Este, que tant l’odià i tant havia fet per trencar la història amb Bembo. Reclosa en el palau ducal, Lucrècia, fràgil de constitució, va ser víctima dels successius i despietats embarassos a què la va sotmetre el marit, l’últim dels quals la va matar el dia de Sant Joan de 1519, a l’edat de 39 anys. Poc abans, en 1518, havia représ la correspondència amb Pietro Bembo, convertit ara en secretari del papa Lleó X i a les portes de ser nomenat cardenal. Les cartes finals tenen encara el mateix to elegant, emotiu i discretament amatori dels anys de joventut.

Fotografia de portada: Retrat idealitzat de la deessa Flora, tal vegada inspirat en Lucrècia Borja (Bartolomeo Veneto. c. 1515)