Toni Sabater (València, 1969) em rep a sa casa del carrer Túria de València. El llibre que ens ha convocat és Els dies inquiets. Notes sobre literatura (Llibres de la Drassana, 2024), el segon que publica amb crítiques literàries que sempre van més enllà de la simple ressenya i que conformen una autèntica guia de lectura essencial. No debades, els llibres ocupen un lloc preeminent en totes les habitacions, i travessem un passadís amb estanteries plenes que arriben al sostre fins que apleguem al saló. “En esta casa va nàixer ma mare”, em diu abans de començar l’entrevista. Sabater està molt arrelat al Cap i Casal, com mostren les seues tres primeres publicacions: Dies (2013), Ciutat de campanars (2016) i Insistències en la llum (2018).

Els dies inquiets em pareix un títol molt ben triat. D’on ix? Del discurs que va fer Vargas Llosa quan li van donar el Premi Rómulo Gallegos per La casa verde en 1967. El discurs es titulava “La literatura es fuego” i l’expressió que fa servir ve a dir que tot aquell que es dedica a la literatura, com a autor, com a lector o com el que siga, es veu imbuït per un esperit d’inquietud, un neguit de voler més, de viure més i d’una altra manera, com si fora una realitat paral·lela que t’enriquix i al mateix temps et provoca una certa inquietud. I com este llibre no és realment acadèmic, però sí que va en una línia més seriosa, volia donar-li un títol que fora bonic i literari.

En acabar de llegir el llibre, em va vindre una pregunta al cap: la literatura o la vida? La literatura és la vida. Jo no entendria molt la vida sense literatura, la literatura és un reflex, una imatge especular i permanent de la vida, renunciar a ella seria portar una vida prou animal. Hi ha moltes altres coses que eleven la vida i la fan digna, però un tret que definix bé la humanitat és la cultura, i dins d’ella la literatura és la que millor ens perpetua i ens dona el reflex que necessitem.

Però penses que la lectura és una evasió d’una realitat grisa? O un al·licient que fa tindre una vida més plena? N’hi ha de tot. Hi ha qui ho gasta com a evasió, com podria dedicar-se a jugar a les dames o a cuidar un hort, simplement com una manera d’oci. En el meu cas, el que fan els llibres és donar-me un plus vital, fer-me viure millor. Per a mi és una necessitat, una cosa del dia a dia, que faig sempre i que, sobretot, m’enriquix més que no oferir-me un espai de fugida.

Tot això té un origen familiar? Evidentment, tot està condicionat per la biografia. No vinc d’una llar particularment lectora, però sí que tenia una relació estreta amb el meu iaio, que era una persona molt lectora. Era un fanàtic de les novel·les de Marcial Lafuente Estefanía, que és una forma de lectura com qualsevol altra. Era un home, tornant al títol del meu llibre, amb inquietuds: ell venia del món del blasquisme, del republicanisme, d’una certa devoció pel món de la cultura, l’educació, la instrucció pública. Podem dir que el meu iaio és la porta d’entrada als meus dies inquiets, la forma de mirar els llibres i tindre certa reverència cap a ells, inclús com a objectes.

Hi ha uns quants escriptors del teu llibre que tenen una cosa en comú: Woolf, Zweig, Lobo Antunes, London… gent molt infeliç i desgraciada que ha produït obres mestres de la literatura. No he buscat que la selecció fora així, però és que  en la literatura hi ha una nòmina de gent amb problemes psiquiàtrics, addiccions, hàbits discutibles, etc. El percentatge d’autores i autors amb eixa classe de problemes és molt superior al de la resta de la població, però no sabria dir-te per què. Fixa’t que és gent que ni tan sols amb l’èxit literari eren feliços; al contrari, en moltes ocasions l’escriptura els feia més desgraciats.

Tu eres un gran lector i crític… No et pica escriure ficció? Hi ha una combinació de factors per a no fer-ho. D’una banda, em trobe incapaç, ja que les coses que em venen al cap no les veig armades estructuralment; d’una altra, li tinc molt de respecte a la novel·la. Jo no em sent capaç de ficcionar en condicions.

A l’hora de triar autors i obres per a Els dies inquiets, has seguit criteris estètics i ètics? Ètics, cap. A mi l’ètica personal, política o social d’algú em pot paréixer detestable, però no em disminuïx l’admiració per l’obra: en el moment de valorar-la no tinc en compte la trajectòria vital de qui l’ha escrita, sense deixar de costat que hi ha autors que han tingut circumstàncies més admirables o sorprenents que altres. El principal criteri per a triar les obres és que m’agraden a mi. Després, quant a l’ètica interna de cada novel·la, si l’entenem com una certa mirada sobre el món i no com una brúixola moral, he tractat d’escollir obres que puguen enriquir la vida de qualsevol lector. La literatura ha de fer-nos feliços i enriquir-nos. Al cap i a la fi, la missió de publicar un llibre de ressenyes és compartir una determinada visió del món que crec que pot ser útil a altres persones.

He identificat una espècie de blocs d’autors. Per exemple, hi ha una fília pels autors anglesos i americans. No puc ocultar que m’apassiona la novel·la americana del segle XX. Se n’estan escrivint moltes bones ara, però crec que serà una cosa diferent… La novel·la del segle XX ha estat dominada pels estatunidencs i la seua nòmina d’autors no te l’acabes: Roth, Bellow, McCullers, Barnes, Sallinger, James, Fiztgerald, Bowles, Auster, etc. Només amb ells ja tindríem lectura per a tota la vida. A més, són particularment prolífics.

Hi ha un altre bloc d’autors que fan elegies d’un món i una bellesa ja perduts: Philip Roth, Antonio Tabucchi, André Aciman… És un imaginari que m’interessa molt. Tota evasió que va cap a civilitzacions perdudes o espais decadents evocades des del present amb un to no sé si trist, però sí almenys amb melancolia, m’atrau molt; soc especialment sensible a eixa forma de narrar. L’epítom seria Venècia, que representa alhora el millor i el pitjor del que som. És una cosa que està irremeiablement condemnada a desaparéixer, però al mateix temps mostra la immensa bellesa i constància de què és capaç la humanitat. En l’anterior llibre, Als peus de la lletra, encara hi ha més autors d’este tipus per això mateix: és una fília molt potent per a mi, i la majoria van quedar en aquell llibre.

Com a contrapés, hi apareixen uns autors més lúdics o que fan espais més lluminosos, com Ferran Torrent, J. M. Coetze o Umberto Eco. Absolutament. D’eixos noms que has citat, persones com Eco o Torrent són gent molt vital, gent que no amaga la seua felicitat. El mateix Robert Louis Stevenson, que ho tenia tot en contra en l’àmbit personal, o Stendhal eren també partidaris de celebrar la vida i la felicitat de manera constant.

Creus que hi ha una massa lectora que demana crítica literària en valencià? Diria que hi ha un públic molt receptiu. La gent que llig en valencià habitualment està minoritzada i està estesa la percepció que el valencià està restringit a determinades àrees, però una d’elles no és la crítica literària amb pretensió de ser cultura o alta cultura. Eixe és el buit que el meu llibre vol omplir, és un passet més per a enderrocar els prejuís que hi pot haver contra el valencià com a llengua de cultura. Per això també una de les meues pretensions és parlar d’autors abans que d’obres. Els dies inquiets és un llibre que pot resultar atractiu a qualsevol persona que li agrade la literatura i no estiga buscant, ni de bon tros, una obra acadèmica. Són textos que tenen al voltant de mil paraules, i sempre d’autors i autores que tenen una vida atractiva i una obra encara més atractiva.

Tens una faena molt poc literària: eres advocat. Portes una doble vida i quan acabes de treballar en el despatx i obris un llibre comença una vida diferent? Això em passava tal qual fa uns anys; era una sensació que m’acompanyà fins que vaig entrar en contacte amb la gent amb què fundàrem Llibres de la Drassana. Fins a eixe moment jo portava una vida pública ‘normal’, i tenia altra vida literària absolutament privada, sense comunicar-me amb ningú, com qui té un secret. Encara que la meua faena siga molt absorbent, és més lleugera sabent que la vida literària està ací al costat, esperant-me en qualsevol moment.

Els dies inquiets. Notes sobre literatura (Llibres de la Drassana, 2024)

Toni Sabater | 288 pp | 21,95 €