Les relacions entre l’èpica i la literatura són tan antigues que, d’alguna forma, podem dir que resulten constitutives, fins i tot fundacionals. De fet, i simplement atenent a la tradició occidental (i també a les altres: allà està, per exemple, el sumeri Poema de Gilgamesh), trobem eixe caràcter èpic en la Ilíada o l’Eneida, o en la Chanson de Roland, i és èpica, també a la seua manera, l’Odissea. Relats d’infinits greuges, de guerres, de derrotes i victòries, de destruccions i exilis, de dominacions més o menys decisives, de l’omnipresència de la violència com a element provocador i alhora resolutiu dels conflictes.
Eixa plasmació inicialment oral, i després escrita, d’uns fets mítics o reals ha esdevingut literatura, en casos determinants, no de forma casual, sinó perquè ha transcendit la mera narració històrica, la voluntat purament memorística, per a convertir-se en un artefacte que reflectix una sèrie d’elements o valors (empatia, emoció, bellesa) que, adequadament distribuïts en proporcions desconegudes i mai exactes (“l’art succeïx”, com va dir Whitsler), provoquen l’aparició del fet artístic.
Amb eixos antecedents il·lustres i fundacionals, en la literatura és recurrent la temptació de novel·lar (gastant un terme ja estrictament contemporani) fets d’un passat més o menys remot, realitats o vicissituds individuals i col·lectives exposades sobre el damer d’un concret rerefons històric, més o menys acostat als dies o interessos de qui narra. L’ofici de qui escriu, i eixa proximitat temporal o inclús ideològica, determinaran la vinculació emocional, la distància o fins i tot l’asèpsia que el relat sostingut puga exhibir, i al remat la seua versemblança o, en termes artístics, la seua credibilitat. Quan tot això no encaixa, quan l’artefacte trontolla o cau, quan se n’ix per les vores, és perquè estem davant d’un pamflet.
La vinculació emocional de Carles Fenollosa (València, 1989), l’autor d’Irreductibles, Una història de la llengua i la literatura dels valencians (2022), amb el valencianisme cultural i polític és ben coneguda, i la pràctica totalitat dels seus papers assagístics giren en eixes coordenades. Precisament per això, la pretensió de novel·lar en clau d’identitat pròpia un període tan decisiu com el que abasta la República, la Guerra Civil i la misèria moral del franquisme era, per la temptació pamfletària, una aposta extremadament arriscada. Guerra, victòria, demà (2025) és el resultat literari d’eixa voluntat, d’eixa persecució, d’eixa quête.
La veu que l’autor ha triat per tal de travessar tot eixe temps és la de Jesús Martorell, protagonista absolutíssim del llibre, valencianista natural, de família burgesa i discreta, fill de metge i metge ell mateix, malgré lui. Perquè eixe desinterés o simple mimetisme que exhibix en l’elecció de la seua professió (“comencí a estudiar Medicina per a poder ser mon pare en el futur”) és un tast avançat de certa indolència consubstancial al seu caràcter, als trets definitoris del personatge, fill també de les circumstàncies i que motivaran i condicionaran la seua visió del món i de les coses.
Amb eixos ulls i eixa mirada Jesús Martorell creix com creix el seu segle, el segle XX, i assistix més o menys impertèrrit o entusiasmat als esdeveniments decisius dels temps convulsos que cavalca: la proclamació de la Segona República Espanyola, els aldarulls i els intents revolucionaris, la sublevació militar, la guerra, la presó en la sòrdida postguerra, la fugida, l’exili i un retorn que al remat es produïx, però que alhora esdevé impossible. I també la comptabilitat de la vida íntima: els records del poble als estius, els dies de la facultat, els amics, la vocació literària i poètica, la militància política, les esperances perdudes, la por, el cansament i, last but not least, l’amor aquietat, amagat, heterodox, impregnat de certa condició mecànica propiciada per la clandestinitat.
Tot això ens ve relatat per Jesús Martorell amb una veu pròpia que és l’autèntica clau de volta de Guerra, victòria, demà, una barreja d’aquella indolència i d’un entusiasme que, mesclats però també separant-se a voluntat, s’alternen de manera constant per a oferir una veu singularíssima, descreguda, resignada, que a vegades sembla indiferent però que mai no ho és, i que està amerada de dalt a baix d’una ironia subtil (potser la forma més elegant de l’humor) que es manifesta ací i allà, de manera sorprenent, trencant la previsibilitat de certes frases per a donar força a eixe estil tan particular que constituïx l’essència del narrador i la grandiositat de la narració mateixa.
Perquè és ahí, en eixe fraseig que rebla sense descans sobre el lector, quallat d’escepticisme i d’ironia (i d’una certa i falsa innocència), on va depositant-se, com un bombardeig permanent, la veritat de les coses, de les seues coses, les del protagonista: la ciutat perduda de la joventut i de les places de Pertusa i Pellissers, devastades pel temps; les persones volgudes però també la vinculació sentimental de la qual Martorell fuig permanentment; la fascinació (discreta, com tot en ell) pel món que pot recórrer però del qual s’adolorix per la condició d’apàtrida errant; l’estranyesa i l’enyor discret quan es produïx el retorn (“ha vingut, però no ha tornat”) a una València que en els anys 60 ja és en tantes coses irreconeixible; i el final com un descans merescut, saturat de tant d’allunyament i de tantes renúncies.
El periple vital de Jesús Martorell que es desgrana com un relat hipnòtic en Guerra, victòria, demà és una història de derrota més, però eixa veu especial que ens la conta és el que aporta un enorme valor literari al conjunt, la troballa que garantix la perdurabilitat d’este llibre, allò que diferencia una gran novel·la d’un pamflet insípid, permetent, més enllà de la literalitat estricta, diverses i fecundes segones i terceres lectures que l’emparenten amb noms mítics de la literatura dels exilis, dels retorns, dels enyors i de la joventut que es perd pel camí, quan la vida és un estrany viatge al qual no havíem demanat comparéixer. Una merla blanca, tota una troballa dins del panorama literari valencià.
L’encara molt jove Carles Fenollosa, autor abans de brillants, profunds i desenfadats assajos, però també d’una novel·la irreverent i genial com Narcís o l’onanisme (Premi Lletraferit 2018), presenta ara, amb este llibre de qualitat inusual, candidatura a quasi tot, convertit, gràcies al seu instint, talent i versatilitat, en una de les realitats amb més projecció, present i futur de les lletres valencianes.
