És l’arròs més senzill de tots, el que es prepara quan no hi ha res més, però hi ha costum de fer-ne perquè és el que, des de temps molt antics, hi ha costum de donar als xiquets per a deslletar-los. No sé com aniran en l’actualitat estes coses, però ma mare en feia de tant en tant i nosaltres ens el menjàvem sense protestar. Abans, a València, segons el sacerdot i folklorista Joaquim Martí i Gadea, hi havia costum de fer-ne per Sant Josep, com explica en la poesia “L’abre de Sen Jusèp”, dins de Tròços i mòsos (1906); en transcriuré una part:
De matí funció d’Esglesia,
qu’es lo qu’el Sant mes aprecia,
un sermó molt eloqüent
que jòca á tota la gent,
y al punt que alcen á Deu,
totes les dones voréu
que á còure pósen l’arroç,
sols en òli, qu’es gran mòs
ja beneít, com se creu.
I també convé als malalts. No debades, també se’n diu arròs de malalt, com constata l’escriptor Joan Garí en el seu dietari Senyals de fum:
Una afecció vírica em condemna a un règim rigorós. Per tot dinar, hi ha un plat d’arròs bullit, que saborege amb el consol d’accedir a un sabor simple, usualment ocult en la complexitat dels condiments gastronòmics rutinaris. Arròs cuinat amb oli, aigua i un poc de sal.
Ingredients (4 racions)
300 g d’arròs, oli d’oliva, aigua i sal
Preparació
De primer posarem aigua en un perol (tres tasses i mitja o quatre tasses per cada una d’arròs, segons que ho voldrem més espés o més clar) i el deixarem al foc. Hi afegirem un raig d’oli i, en alçar el bull, hi posarem l’arròs.
Ho salarem, ho remenarem i, en tornar a alçar el bull, ho deixarem bollir a foc més prompte fortet.
En passar 8 o 10 minuts rebaixarem la flama i ho deixarem bullir a foc suau.
En arribar als 15 minuts d’ebullició, quan l’arròs estarà cuit i lleugerament caldós (o caldós del tot), ho traurem del foc i ho escudellarem per tal que no continue la cocció.
Variants
Hi podem afegir uns brins de safrà per tal de donar color.
Hi ha qui posa uns grans d’all, ceba talladeta o unes branquetes de julivert.










