Però ni això és Dénia, ni tampoc la seua controvertida festa taurina. Així com a vegades un cert sabor o una determinada olor ens porta a la memòria una imatge o un record que créiem oblidat, una imatge ens pot provocar una sensació similar, com la d’esta fotografia de l’estudi Barberá Masip-Desfilis, que ens retorna al lluminós món de Joaquim Sorolla o als relats de Vicent Blasco Ibáñez descrivint eixa vida dura i a vegades miserable dels pescadors del Cabanyal, que tan bé va plasmar en la seua novel·la Flor de Mayo. Fins i tot ens pot transmetre una percepció idíl·lica prou allunyada de la realitat, perquè la possible bellesa que pot evocar esta escena amaga un món de lluita i pervivència, en la qual vida i mort, alegries i penes, riures i plors, precs i imprecacions han anat durant molts anys aparellades.

Com aparellades anaven les barques que es dedicaven a la Pesca del Bou, un tipus de pesca d’arrossegament, el nom del qual igual que succeïx amb la fotografia, pot portar a engany. Es deia així no pels bous que ajudaven a botar i encallar les barques a la platja, sinó pel com les barques “llauraven” el fons de la mar amb una xarxa, tal com els bous junyits a una arada llauraven la terra. Les dos barques, amb la seua típica vela llatina, se situaven paral·lelament subjectant cadascuna un cap de la xarxa, donant-li l’aparença de les astes d’un bou, que rastellant el fons de la mar arreplegava tot el que trobava al seu pas. Diuen, que este art de pesca va vindre de Catalunya, uns altres que dels pescadors del Palmar, «de poco tiempo a esta parte, que aún no llega a diez años, la practican los del Grau de Valencia, enseñados de Barcelona”” (Tomàs Güell, Varia, vol. I, pàg. 349-350); però, siga com siga, ja a principis del segle XVIII s’havia afermat entre els pescadors del Cabanyal, encara que prompte van sorgir-ne detractors. No era una pesca selectiva, i en les seues xarxes quedaven atrapades espècies de tota classe i grandària.

D’altra banda, no tots els pescadors podien permetre’s el luxe d’una barca apta per a este art, els seus aparells i pagar a una tripulació, havent de conformar-se en el millor dels casos amb la pesca de gànguil, similar a la del bou, però amb una sola barca, normalment un xicotet llaüt i amb una xarxa més xicoteta, o al palangre, en el qual una o diverses línies proveïdes de múltiples hams eren llançades a la mar; o havien de recórrer a altres fonts de subsistència com el contraban de tabac, via Alger. Les protestes d’estos pescadors van arribar fins a l’Audiència de València, que en 1736 va prohibir “por ahora y para siempre” la pesca del bou. Però clar, les ordes moltes vegades estan per a botar-se-les, unes voltes pels pescadors i altres pels mateixos que les dictaven, com en els casos en què, en diferents ocasions en les visites de membres de la Casa Reial, eren autoritzades “dos parejas para que se provean de pescados las mesas reales”. I així, unes vegades per la reialesa, unes altres pel clergat en temps de Quaresma i altres per motius socials, com ara conflictes bèl·lics, epidèmies i revoltes, les prohibicions i les autoritzacions van anar alternant-se fins al primer terç del segle XX.

La introducció del vapor en la pesca d’arrossegament va ser tardana, però encara així, va ocasionar també conflictes amb la tradicional a vela. Llegim en la premsa local una notícia datada el 29 de novembre de 1910 en la qual la Junta Consultiva de Pesca disposa que “la pesca a vapor no se haga más que a cinco millas de distancia de la costa, mientras que los veleros lo harán a tres millas”, rebutjant la petició de l’altra part de prohibir-la.

Però tornem a la fotografia… En ella observem als dos bous tirant de la barca per a encallar-la en l’arena de la platja, eixa era la seua missió, endinsar-les en l’aigua i al retorn de la pesca deixar-les en l’arena a resguard de possibles temporals. Després els bous eren arreplegats en un corral –la Casa dels Bous– que en principi estava situada al carrer Cura Planelles, entre les de Josep Benlliure i Escalante. Amb la construcció dels dics del port, la mar va anar retirant-se, deixant les quadres allunyades de vora de la mar. I va ser durant una visita d’Alfons XII al Cabanyal, convidat pel comte de Parcent en febrer de 1877, quan l’alcalde del Poble Nou de la Mar, com es denominava oficialment el Cabanyal, i el president de la societat Marina Auxiliante aprofitaren per a sol·licitar autorització per a la construcció d’una nova Casa dels Bous a la platja, autorització que va ser concedida. A finals de la dècada de 1920, però, amb la introducció dels motors de fuel esta pràctica va caure en desús i els bous van deixar de ser necessaris.

I el que no es veu: el Museu de la Mar, projectat després de la restauració de la Casa dels Bous, a l’espera que una administració, ajuntament o diputació, es faça càrrec de la seua posada en marxa. Mentrestant, el rellotge de sol en la façana del carrer Pescadors, continua marcant el pas del temps. En la seua part superior, hi ha la data de 1895.