Un sol de postal es pon sobre la serra de Crevillent. Diria que tots aquells que s’han reunit en els esculls a què s’accedix per la porta de la Trancada de Tabarca són residents estivals, gent que ha llogat un allotjament, convençuda que aprofundirà en l’esperit de l’illa; que l’illa s’enfeltrirà amb totes les seues virtuts en els seus esperits. La idea que les illes tenen esperit, i que estan disposades a mimetitzar-se amb aquells que les respecten no és més que un altre reclam turístic, un quinzet més elaborat, si a un cas. Potser té una miqueta de veritat. Qui sap.
Els que fan bullir l’Instagram creuen que ells estan més a prop d’eixa comunió que totes les hordes que apleguen amb els ferris des de Santa Pola o Alacant i que a estes hores ja se n’han anat o estan anant-se’n, després d’haver fet una altra mossa en el fusell del col·leccioniste de postals estiuenques: Tabarca. “Pues tampoco era pa tanto”. Una promesa de dia feliç: anada i tornada, a sovint amb molts viatgers bossant, marejada; platja d’arena a gom, al sud, preparada per a acollir la gentada; un dinarot en els restaurants, i amb una miqueta de sort mitja bufa que baixarà durant el trajecte de tornada. Alguns pocs, és cert, troben una experiència distinta, una opció plausible.
Els gats campen per totes bandes, irrompen quan creus que has trobat un moment d’intimitat, fent-te sabedor que en són els amos, que ho coneixen tot. Com els gavinots. Tabarca, efectivament, és una llegenda publicitària apropiada per a l’escassa talla intel·lectual i sensitiva d’una majoria dels que la visiten, incapaços d’atényer ni de lluny cap dels encants que l’Illa Plana encara té. Pocs s’aventuren més enllà de l’estereotip sentimental empaquetat. I així, per increïble que parega, es troben encara paradisíaques caletes solitàries.
A boqueta nit, una parella que encara no farà els 50 s’engrunsa a la fresca, en l’ombra d’una carrer solitari, prop de la cova del Llop Marí. Potser són escriptors, fantasiege. Sospite que no hauran aconseguit abstraure’s a la bellea captivadora de tot açò, que no els haurà condit la faena, però que ho donaran per bo. El portet de la Mina, minúscul, recòndit, alberga un fum de barques locals que ja mai es faran a la mar, destabacades sobre l’arena, com si estigueren protegint un privilegi antic. Són l’estampa bucòlica d’un món que ha desaparegut en unes dècades: la barca era una forma de guanyar-se el pa; ara només n’hem vista una que isquera a faenar. Cada nit torna, amb les llums verda i roja d’estribord i babord, travessant veloç entre els pocs velers fondejats. Pareix que va a soles. Ix a soles. No sé si és l’últim pescador de Tabarca ni tampoc necessite eixe titular.
Amb el trenc d’alba ens peguem l’últim bany a Tabarca. L’illa dorm. El silenci és absolut, abans que aplegue el primer ferri. Fem l’amor. Com si ens haguera atrapat el seu esperit. Però això –ho sabem– només és un altre reclam turístic.
Fotografia de portada: Tabarca (Felip Bens)
