Amb el to xamarrusquer habitual amb què s’adreça als seus fans, Donald J. Trump agraïa a les autoritats iranianes que hagueren comprés la norma implícita d’avisar abans de bombardejar la base nord-americana en Qatar per a evitar pèrdues humanes. I ho celebrava amb el seu clàssic somriure panotxo, tot i la pèrdua de 1.200 vides i uns 8.000 ferits durant el conflicte armat entre Iran i Israel, que mantingué al món en candeletes, sobretot pel destrellat de tindre instal·lacions nuclears entre els objectius. El cost econòmic de l’atac era irrisori per als acòlits del president d’un país ja de per si bolcat en l’economia de guerra, inclús en temps de pau. El pèl-roig es permetia una exhibició demolidora del B-2 (i un avís a navegants) i feia entendre que la guerra Iran-Israel acabaria quan ell diguera. Estava disposat, fins i tot, a encaixar el colp de la base de Qatar sempre que no deixara víctimes i consentir que l’Iran poguera reblar el seu relat victoriós davant d’Israel en clau interna. Trump evidenciava que la represàlia i el relat de Khamenei aplegaria fins on ell ho permetera i deixava palés, també, de forma òbvia, que cap vida humana en el planeta val més que la d’un nord-americà. Més aïna si es tracta d’un soldat.
Mentrimentres, hem vist com, dins de les fronteres dels States i amb el mateix somriure panotxo, el mateix Trump inaugurava en Florida l’Alligator Alcatraz, un camp de concentració amb capacitat per a 5.000 immigrants, envoltat de caimans i serps, i amb la reminiscència nominal de la famosa presó-illa, recreada en el cinema amb obres mestres com La roca (1996) o Fugida d’Alcatraz (1979). Es tracta d’un parc temàtic dedicat a la insignificança de la vida humana, segons per a qui. El detall diabòlic de tot açò és el missatge que subjau: morireu si escapeu, de la forma més terrible. I més encara: la vostra vida no val, ni de lluny, com la nostra. Per això morireu d’una forma tan terrible.
En realitat este menyspreu per la vida humana és més antic que el fil negre. Especialment en la cultura anglosaxona. Només cal que ens remuntem a la fundació d’Austràlia sobre la base dels convictes expatriats en aquell continent on la vida humana s’obria pas contra la desmesura de la natura més agrest i salvatge del planeta: les aranyes més verinoses, les serps més temibles, els taurons més voraços, els cocodrils més grans, les meduses més agressives. Etcètera. Un Alligator Alcatraz de fa 250 anys amb dimensió continental.
És curiós que en Austràlia es desplegara, sobre la base d’aquells reus, una societat més justa i igualitària que en tota la resta dels països d’influència anglosaxona. Ja deia el gran Ibn Khaldun fa sis segles i mig, que els pobles es fan grans en l’adversitat i es corrompen en l’abundància. I en este punt de la història trobem la misèria moral de l’amo del món, amb el valor que dona a la vida humana –segons el llinatge, la butxaca i el lloc de naixement– per a confirmar-ho. Amb un somriure panotxo, sempre. I la llei del més fort baix del braç.
