Ens conta Ray Kurzweil que d’ací a vint anys connectarem el cervell al núvol, a través de nanorobots que ens rodaran per dins del cos. La nostra intel·ligència es fondrà, en eixe moment, a l’artificial per a crear una espècie humana distinta. Literalment: “Desbloquejarem nous nivells de consciència, podrem triar i canviar l’aparença física, parlar tots els idiomes i visualitzar formes en onze dimensions. La vida humana canviarà per a sempre”. Les seues explicacions, però, s’allunyen d’un futur apocalíptic. I això és perquè el visionari científic confia que tot estarà regulat amb una certa ètica des d’un poder occidental.
No estem en eixe punt encara, però no costa imaginar que el poder creixent del nou capitalisme tecnofeudaliste concentrarà en unes poques mans tota la tecnologia vinculada amb la intel·ligència artificial (IA). I per descomptat, els guanys. No caldrà qui investigue, qui analitze, qui reflexione, qui escriga ni, per tant, qui prenga les decisions. La màquina, a través d’uns pocs poderosos i privilegiats humans, subscrits a totes les seues potencialitats, decidirà (més ràpid i amb més encert) per tots. No és ciència-ficció. Està ací. No sé si aplegarem a vore tant, però als nostres fills i nets els pillarà de ple. Cap ser humà desconnectat podrà competir en res amb els connectats. Ningú, per tant, voldrà estar desconnectat. I indefugiblement desapareixeran les dones i els hòmens lliures. Si algú aconseguix resistir-se a la temptació, formarà part d’una subespècie marginal, un estament prescindible d’home-primat.
En esta nova coctelera, hi haurà uns pocs amos del món, en plena i renovellada carrera armamentística: els governants de la Xina, Rússia i els Estats Units-Israel. Potser també els de l’Índia i Europa. Amb una tendència inequívoca cap al totalitarisme, aliats amb multinacionals i ultrarics Si més no, amb uns dèficits democràtics alarmants, amb una decadència humanística òbvia. El naixement d’este nou Occident que bescanvia la inversió en benestar social pel rearmament, sense més valors que el neocapitalisme representat pel tecnofeudalisme, és just el perplex instant que estem vivim en estos temps convulsos i confusos.
És un moment ideal per a tornar a vore aquell clàssic de 1968: 2001, una odissea de l’espai, l’obra mestra de Stanley Kubrick que mai serà capaç d’igualar (probablement) cap IA; és moment de reviure com evolucionà la neurosi assassina de Hal 9000 a bord de la Discovery; de tornar a preguntar-nos una volta més si, jugant a ser déus, podem fer alguna cosa millor que un Frankenstein.La desbordant intel·ligència (encara humana, volem creure) de Ray Kurzweil no l’ha portat a vincular el canvi exponencial i essencial que la IA provocarà en allò que hem conegut com a espècie humana amb la remilitarització del planeta i amb l’accés progressiu d’uns pocs privilegiats a la més alta tecnologia. Kurzweil i tants altres defensors acèrrims de la IA pequen d’una ingenuïtat aterridora, en no plantejar-se com encaixen de mal el control ètic de la IA amb el totalitarisme, l’armamentisme i la creixent falta de valors dels poders fàctics occidentals. I si no és ingenuïtat, és encara molt pitjor.
“La ignorància és la felicitat“, li diu Xifra a l’Agent Smith en Matrix (Lilly i Lana Wachowski, 1999), mentres es du a la boca un tros de xulla poc feta. Així, el diumenge de vesprada anirem a fer l’home-primat al Llevant-Racing que es disputa en Orriols, com si la predicció de Kurzweil mai haguera existit, com un exercici de resistència infantil contra un futur que no ens apanya.
