Tinguí l’honor de desbudellar Presentes (Alfaguara, 2024) amb l’autor, Paco Cerdà, este estiu, en eixe poble deliciós que és Vilafranca, allà on canvia el color del cel, prop de l’antropitzat volcà morellà. Foren dies enriquidors en el festival literari Existe que perpetren Bárbara Blasco i Kike Parra, envoltats de talent i de somnis, amb un públic entregat.
S’ha escrit a bondó del fenomen Cerdà, així que ens podem estalviar dades més que conegudes i anar al viu: diuen que darrere de cada gran home, hi ha una gran dona. I al revés, clar: darrere de l’escriptora Purificació Mascarell hi ha Paco Cerdà, amb una dimensió personal sense la qual no s’entén l’escriptor. Més aïna, darrere de l’escriptor està el company de vida i el pare. Davant, més prompte. L’escriptor que compta –segur que ho ha dit algú– amb la virtut de l’orfebreria estilística dels grans periodistes. I em ve al cap Ryszard Kapuściński, mestre de mestres.
En la seua última obra, Cerdà s’ha escabussat en la primera postguerra i en la figura de José Antonio Primo de Rivera, un repte majúscul. El pretext és la processó falangista entre Alacant i El Escorial per a traslladar el seu cos durant onze dies, amb deu nits, i donar-li descans imperial. És una recreació –obsessivament fidedigna– d’aquella societat, despullada en carn crua després de tres anys de guerra fratricida; una radiografia dels fanàtics, dels idealistes, dels vencedors, dels perdedors… I convida, implícitament, a una reflexió: què ha sobreviscut, de tot allò, després de tants anys?
El llibre és un retaule gòtic, un conjunt harmònic on cada escena oferix una perspectiva distinta de la guerra que ha acabat. A banda de la vàlua històrica de la recreació, este canvi d’ambient, de moment, de context, de personatges és essencial per a que, narrativament, l’obra funcione com un rellonge suís.
En un d’eixos quarterons trobem els cronistes del nou règim que posaran en valor el nou temps, en el context del relat vencedor: “Este peregrinar fascista manda un mensaje a una Europa enloquecida, liberal-democrática, que hoy ha de mirar el paso de este cortejo con ojos pasmados, con delirantes ojos de asombro, y a la que hay que salvar con el ejemplo”. La redempció europea, impulsada pel feixisme espanyol, sense perdre de vista la importància cabal de la intel·lectualitat al servici del dictador per a fer córrer esta classe de discursos. El domini del relat. I al seu servici, la poètica dels símbols, representats en el seguici fúnebre: les torxes i el foc, les camises i els brodats, l’estoïcisme, el llenguatge ampul·lós, els eslògans i les fletxes.
Eixa “nova Espanya d’orde”, que ha deixat mig milió llarg de víctimes pel camí, està, però, lluny de ser com l’ensomien els qui l’estan construint, i Cerdà remarca eixes contradiccions: en exilis com el d’Elena Fortún, autora de Celia, lectura favorita de la filla de Franco. Els fets ens apel·len, a través del llibre, a tota hora. Qui no ha perdut en esta guerra? No ho han fet també, en part, els vencedors? Quin país se’ls ha quedat, ple d’odi en cada casa i en cada cantó, assedegat de venjança, tot i la victòria? I la misèria humana d’eixe eufemisme d’aquell temps: “les depuracions”?
Les dones també tenen el seu lloc. Han tornat –faltaria!– a la casella d’eixida d’una repressió de gènere que la República havia tractat de minvar, per més que el masclisme enfeltrit en la societat no era (ni és) patrimoni exclusiu de la dreta ni del feixisme. Les dones, com sempre, patint el doble: com a persones i per ser dones.
Tot i la bellea de l’escriptura de Cerdà, no hi ha cap bucolisme rural en els paratges per on travessa la processó: és una Espanya profunda, en molts casos negra, deteriorada més encara per la guerra, estancada en la pobrea i la misèria. Tampoc hi ha una paraula fora de lloc en el llibre. Presentes és ja una obra decisiva d’un autor imprescindible, flamant Premi Nacional de Literatura 2025.
