Ja fa anys que Casa Julio, local d’humils celebracions veïnals, acull uns altres projectes gastronòmics, per dir-ho fi. En el temps en què obtingué celebritat i algun duro pels convits, les comunions i els batejos, no calia que un local tinguera massa capacitat i ja es feia festa grossa amb unes bones paelles, vi en llimonà, café tocat i alguna modernor d’època, com la Comtessa. D’allò, i d’entrar a un bar i que tot lo món parlara valencià, a penes queda el record.
És llei de vida, tot i que ens preguntem assíduament si, en essència, és millor el present?
Casa Julio lluïx ara unes banderoles d’Aperol Spritz de carrer a carrer. Per una banda, delimiten el territori de l’àmplia i, sobretot a migdia, assolellada terrassa. Per una altra, simbolitzen la classe de clientela a què aspira el negoci. Eixes travessies del Cabanyal, perpendiculars a la mar, són les venes del poble que escampen la brisa pels carrers. Els locals que hi ha, lògicament, són un caramelet.
Un bon dia demaní un carajillo de Terry, café d’especialitat del qual soc un insigne tastador. “No hay carajillo”, em respongué un cambrer afroamericà; caribeny, diria per l’accent, amb més amabilitat de la que transmeten les paraules crues. Vaig consultar, alarmat, si és que no servien alcohol. “Sí, sí”, respongué. I café? “Sí, pero carajillo no”. I argumentà que era decisió de la cap, una miqueta incòmode davant la meua resistència a encaixar el colp.
D’atendre en valencià, ni parlem. Quasi tots els negocis d’hostaleria del Cap i Casal estan servits per forasters per als quals el valencià és un exotisme prescindible i, segons qui, molest. Ells no tenen culpa que els valentins transmetem eixa sensació. No debades, la llengua valenciana, en trenta anys, s’ha tornat invisible en la vida pública de les nostres grans ciutats. Honestament: si els mateixos valencians l’hem desamat d’esta forma, si votem alegrement opcions que ens volen extingir, què podem exigir als de fora?
“Esteu gentrificant per a mal”, rematí davant del cambrer, que m’observava a certa distància, a mitjan camí entre l’avorriment i l’estupefacció. Trobe que els natius molestem i per això lloc així no servixen carajillo, perquè volen Erasmus que passen el matí mirant l’ordinador amb una aigua de boletes i que a migdia opten per un bagel de porc rostit amerat de salses i una cervesa artesanal de forment.
Qui es juga els seus diners és lliure de buscar la clientela que considere per a fer funcionar el seu negoci, però ha d’entendre que no és plat de gust que vinga de fora i ens deixe de banda, com si molestara la nostra forma de viure, com si, en realitat, només volguera fer-se presents en els nostres carrers pel sol i la platja, i detestara la idiosincràsia pròpia, la identitat, la forma de ser. Moltes d’estes hipèrboles ja no apleguí a dir-li-les al pobre xic. Li les explicava a la meua dona, ja acabant el jorn. I també que el mestissatge està en el nostre ADN i no entendre-ho és analfabetisme i estultícia. Ara bé, una cosa és això i una altra fer el cul gros a aquell que ha vingut ací a guanyar-se la pataqueta, però que li destorbem els clients que demanem un café tocat de conyac.
“Dile a tu jefa que le dé una vuelta a lo del carajillo”. Vaig concloure, deixant el minyó a la seua, i me n’aní cavil·lant sobre les cuites que ens desvetlen. Comença a fer fred, per cert, en els camps on malviuen i moren milions de refugiats en Sudan, Jordània, Palestina, Ruanda, Bangladesh, Kenya, Uganda, Síria… Quin món!
