Acaba l’estiu i en el bovalar fester que s’estén fins a les primeres setmanes de setembre, pels nostres pobles se succeïxen processons, traques, nits de ball en la plaça… i vesprades amb partides de pilota. Forma part del nostre ADN: la pilota valenciana és part de la cultura popular, una de les entitats que ens aporta caràcter i ens definix com a poble. Perquè l’emoció encara viu al cor dels aficionats. En tot este temps d’afecte a l’esport i a la pràctica, s’han anat ajustant els reglaments i les condicions del joc a les èpoques en què es practicava, però la verdadera revolució s’ha produït en les darreres temporades. Des dels carrers dels pobles fins al trinquet del carrer Pelai de València, la gran novetat ha sigut la incursió femenina en la pilota valenciana.

De la raqueta al raspall

L’esport no ha parat –no para, en present– de sumar xiques que el practiquen, perquè en a penes una dècada, el número d’esportistes federades ha passat de 20 a 300, de la qual cosa s’inferix un interés renovat per la pilota en clau femenina. “Cada vegada hi ha més equips femenins inscrits en les competicions federatives. En raspall, que és la modalitat on preferentment juguen, el número d’equips femenins ha superat en l’última temporada al número d’equips masculins quant a la participació. La salut de la pilota femenina a dia de hui pense que és molt bona”, assenyala Susana Martínez, vicepresidenta de raspall femení de clubs de la Federació de Pilota Valenciana.

Però compte! Perquè el desconeixement bada la boca de l’ignorant i, en una estimació poc acurada de la història i dels documents que ho proven, el llec opina que esta envestida d’esport femení és recent, coses d’ara. Res més lluny: l’inici del segle passat ja conegué una embranzida per part de dones en el món de la pilota, i fou ben forta. Des de 1917 fins a 1980,  segons assenyalen Helena Paricio i Víctor Agulló en el seu estudi Dones i Pilota, publicat per la Càtedra de Pilota de la Universitat de València, l’esport femení visqué un moment gloriós. Aquelles dones eren raquetistes, i en els casos més destacats els sous que percebien jugant a pilota podien quadruplicar el jornal mitjà de l’època.

Amb concomitàncies entre la pràctica valenciana i la basca, el tràfec de jugadores amunt i avall es donà en les dos direccions: basques que hi vingueren i valencianes que hi anaren. Així que no, no era qüestió de localismes, que era pràctica comú –per bé que llavors la pràctica s’hi executava amb raqueta–, com ho demostren els trinquets de València o Bilbao, amb arrelada tradició de pilota, però els de Barcelona, Madrid o Valladolid, on també hi havia frontons femenins.  A València jugaven al Frontó Chiqui, en l’actual cine Lys de la capital.

Raquetistes valencianes de principis de segle XX

Les pioneres

Raquetistes i segle passat a banda, no seria just no esmentar els inicis d’este renovellament esportiu i explicar que, gràcies a uns noms concrets que mereixen un espai destacat en este nou capítol de la pilota, hem arribat a les actuals fornades de jugadores. Perquè el camí s’ha bastit a poc a poc, amb un degoteig d’aficionades que es van anar llançant a practicar la disciplina sense cap prejuí i amb molta il·lusió. I així, sumant ací i allà jugadores, s’ha acabat competint i encara més: professionalitzant la pilota femenina.

Ana Belén Giner, Ana de Borbotó, n’és un exemple destacat: una jugadora que ha donat el bo i millor en la seua carrera, i que a hores d’ara és un estendard de la pilota femenina, una ambaixadora de l’esport que continua treballant per la seua difusió i pràctica. Esta gran pilotària, punta de llança de la disciplina, es convertí en campiona d’Europa l’any 2015 i destaca, per damunt de tot, l’honestedat del joc: “no s’hi poden fer trampes i això el convertix en un esport únic”, diu en el llibre d’Helena Paricio i Víctor Agulló. En este sentit, una altra de les bondats de l’esport és la companyonia entre jugadores, una sororitat esportiva que no deixa lloc a l’adversitat acarnissada. Victoria Díez Sanjuán, actual campiona, per sèptima vegada ja, en l’Individual Caixabank de Raspall ho té clar i ho explica així: “cal mantindre una rivalitat molt sana perquè no tenim companyes fixes; en un campionat ens podem enfrontar i al següent anar juntes”.

El llibre de Paricio i Agulló, un valuós compendi de noms i experiències, situacions, pobles i trajectòries, és una emocionant retafila de testimonis de dones que han fet de la pilota el seu esport i l’han convertit en la seua passió. Bussejant entre pàgines i declaracions, ben prompte s’arriba a un punt de trobada entre totes les pilotàries: o venen de famílies que arrosseguen una llarga afició per l’esport, i se’ls ha inoculat l’amor pel joc des de menudes, o són jugadores que des de la infància han crescut molt a prop dels trinquets i s’han nodrit d’eixa cultura i d’eixa afició. Hi ha, també, una tercera via per a totes aquelles que ni ho han mamat a casa ni ho han vist des de xiquetes: on no arriba l’entorn familiar o l’espai més pròxim, hi arriba l’escola. Així, quasi totes les pilotàries jóvens, entre elles la mencionada campiona Victoria Díez, han arribat a l’esport gràcies a iniciatives com Pilota a l’escola, que els ha permés una incursió real en la pràctica de l’esport.

Es tracta d’un programa de la Conselleria que desenvolupa la Federació de Pilota Valenciana amb l’objectiu de promocionar l’esport en els centres educatius. “És un programa molt important, que té un gran impacte entre l’alumnat. De fet, la participació, tant en la primària com en la secundària, va en augment i el programa té cada vegada millor acollida arreu del territori”, apunta la Susana Martínez. La vicepresidenta de raspall femení de clubs encara va una miqueta més enllà i oferix un diagnòstic esperançador: “la competició escolar es troba més consolidada encara que la de clubs, que ara mateix està millorant considerablement la seua estructuració des de molts àmbits i perspectives”.

El caliu de les arrels

Una altra veu autoritzada de la pilota, José Cabanes Corcera, Genovés II, interpreta el moment actual en clau positiva: “L’acollida de la pilota femenina als trinquets ha sigut molt bona, i el moment és increïble; sobretot si es té en consideració el poc de temps que ha passat i com ha aconseguit donar fruit entre les jóvens. És molt favorable que les xiques vegen jugadores professionals, que entenguen que la pilota pot ser una professió. Això sí, cal un fort suport institucional i mediàtic per a que la pilota arrele entre les noves generacions”.

Les xifres parlen d’un augment notable en tots els flancs, però un detall es cola en la conversa i s’escampa com una taca d’oli, com un mal endèmic que rosega lentament la pràctica i l’afició a la pilota: és l’escassa difusió que en fan els mitjans per tal de donar-la a conéixer a un públic nou. I és, també, la manca d’interés institucional per fer bandera de l’esport nacional valencià, per traure pit de la nostra tradició i posar en valor unes arrels que són senya d’identitat. L’administració desou la crida, com és ben palés, i no activa noves iniciatives, però a la resta ens queden també assignatures pendents; tenim deures: assistir a partides, encoratjar les jugadores –les actuals i les que vindran–, visitar els trinquets i, en definitiva, difondre l’amor pel nostre esport. L’esforç de les jugadores i el caliu de l’afició han de convergir per tal de fer que, entre tots, no la pilota valenciana continue rodant.