Com que les ciutats (i la nostra manera de viure en elles) ja no es poden entendre sense la forma amb què les habitem digitalment (i, per tant, configurem els nostres hàbits i exigències), està succeint que la creació de contingut en Internet és potencialment homologable a la nostra vida urbana.
En buscar en Google, s’ha elevat la recomanació d’afegir el terme before: 2023. Un tallafoc per a evitar els continguts que l’acceleració de la IA puga haver intoxicat. Els motius per a la preocupació mamprengueren des que la nova intel·ligència de Google contesta als usuaris amb consells desbaratats: posar pegament en la pizza o menjar roques per a millorar la dieta. Les fonts originals eren, en la majoria dels casos, revistes satíriques. En el processament de contingut s’havia anat configurant com a informació amb aparença real. Esta i altres mostres de la brossa espacial que recorre la xarxa, posa als catastrofistes a patir pel fet que Internet s’òmpliga de contingut sintètic creat per ningú (per molts, en realitat).
El before: 2023, la vida abans de la IA, és un nou pic de nostàlgia. Si Internet, l’impuls cap al futur, la promesa d’una nova relació, ha caigut en el somni dels nostàlgics, què no faran les nostres ciutats…
A causa de la desubicació dels centres urbans, situats en aparença on sempre, però amb dinàmiques completament desconnectades del lloc on es troben, hem aplicat el mateix mètode before en les ciutats. Intentar reeditar la València abans del gran turisme, abans de l’homogeneïtzació, s’ha convertit en el nostre propi Imperi Romà. És lògic, és humà, és inevitable. Però de tant de recordar la València d’ahir com l’única possible podem estar col·laborant activament a la neutralització de la idea de ciutat de demà com a espai compartit. Buscar una València només amb data passada és extirpar l’oportunitat de la València que està per arribar. Potser el seu epicentre no estarà on sempre, potser la seua visibilitat es fragmentarà.
Pels mateixos dies triomfava un gràfic del Washington Post sobre la nostàlgia on es mostrava (a partir d’una enquesta a dos mil ciutadans dels Estats Units) com majoritàriament es pensava que la millor música, la millor cuina, la millor moda o el millor cinema havien tingut lloc quan l’enquestat era adolescent. De la mateixa manera, el millor moment per a l’economia, per a la família o per a la societat s’havia donat quan l’enquestat naixia (un sentiment, per tant, heretat dels pares, en el seu estat de major plenitud).
La complexitat embolica el moment i el fa més difícil de desxifrar, però no per això hem de condemnar les nostres ciutats a dormir en la nostàlgia d’allò que foren.
Abans de 2023, també després.
