Fa alguns anys d’aquell primer impacte. En pantalla se succeïen les imatges d’una dona icònicament ocupada en faenes domèstiques i professionals. Era jove, guapa, urbanita, familiar, modestament triomfadora. Esforçada. Grata a la sogra i al cànon patriarcal. Xe, quina dona. Per damunt de les accions d’opereta que executava sonava una veu masculina: els xiquets, el treball, la casa, el gimnàs… no pots amb el teu dia a dia? La resposta òbvia era no, clar, perquè la dona, tot i la seua esperançada exemplaritat, era –encara– humana. Llavors, la veu sentenciava Pren no-sé-què cada matí! Es tractava d’un beuratge lacti hiperbòlicament dotat. Una variant de dilluns a divendres de la cocaïna per a papà i mamà.
La resposta era monstruosa, perquè no considerava l’opció que el problema estiguera en l’exigència de la protagonista. Parar no era una opció. Qüestionar-se el propi desig i la pròpia felicitat no eren opcions. Preguntar per què i per a qui era heretgia. Havia esdevingut l’instrument d’alguna cosa gran i imparable i li feia pànic detindre’s davall el risc de ser rebutjada i reemplaçada.
A la seua manera, ho explicaven Pepe Rubianes i el filòsof Byung-Chul Han. El sud-coreà sentenciava que el model de relacions laborals, socials i d’oci conduïxen a l’autoexplotació disfressada d’autorealització. I és brillant, perquè no hi ha capatàs més cruel i intocable que l’intern. Cap còmit que siga capaç de tocar boga de treball fins i tot quan crida l’última fibra del cos i s’ennuvola la vista. Si pare, falle. Si pare, no soc.
Rubianes tirava pel dret: en un fragment de monòleg anunciava que estava estalviant, que s’havia obert un pla de pensions en La Caixa i que allà anava posant els fruits de les seues renúncies fins que complira els 80 anys. I llavors… a fumar, a beure, a follar. “Me voy a poner morao, nene”. Feia tanta gràcia perquè complia la màxima que diu que veritat més dolor fan comèdia.
La poeta romanesa Svetlana Cârstean té un poema senzill en la forma que, hui, m’ha revifat aquell estupor: En este país / nosaltres som molt pràctics / em vas dir / ja la primera nit / al costat de la piscina / on ningú nadava / nosaltres som molt pràctics ací / nosaltres deixem que muiga / tot el que no produïx res.
I és això. No volem deixar de produir el que siga (treball, imatge, diversió, el camí de rajoles grogues del capitalisme) perquè ho equiparem a la nostra pròpia mort. Encara que siga a costa de la certesa d’estar horriblement equivocats.
Foto portada © Seul,
